Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dissabte, 10 de gener de 2015

"Retrat del poeta" - Francesc Parcerisas

Francesc Parcerisas
Francesc Parcerisas i Vázquez (Begues, Baix Llobregat 1944) és poeta, traductor i crític literari. És professor del departament de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual ha estat vicedirector i cap del Departament de Traducció. Fou Vicepresident al Principat (1991-1997) i President (1998-1999) de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i director de la Institució de les Lletres Catalanes (1998 – 2004). Des de l'any 2010 n'és el degà.

Membre destacat de la generació literària dels 70, ha publicat molts llibres de poemes i ha rebut nombrosos premis, com ara el Carles Riba del 1966, el Joan Alcover del 1975, el de la Crítica de poesia catalana (1983) i el de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya, el mateix any. L'any 1991 Triomf del present, recull de la seva obra poètica, rebé el premi Lletra d'Or. Amb la seva primera novel·la, La primavera a Pequín (2013), ha aconseguit el Premi Llibreter de narrativa 2013.

A banda d'aquesta faceta, és ben conegut per les seves traduccions d'El Senyor dels Anells i altres obres de J.R.R. Tolkien, per les quals va encarregar-se d'adaptar tots els noms i topònims de llocs, races i personatges al català (tal com era desig exprés de l'autor original). El resultat va fer-se servir de referència per al doblatge de les pel·lícules que es basaven en la trilogia principal de Tolkien i que va dirigir Peter Jackson.

Poesia

Vint poemes civils (Ariel, 1967). Premi Joan Salvat-Papasseit 1966
Homes que es banyen (Proa, 1970). Premi Carles Riba 1966
Discurs sobre les matèries terrestres (Edicions 62, 1972)
Latituds dels cavalls (Lumen, 1974)
Dues suites (Edicions 62, 1976)
L'edat d'or (Quaderns Crema, 1983). Premi de la Crítica 1983
Triomf del present. Obra poètica (1965-1983) (Columna, 1991). Lletra d'Or 1991
Focs d'octubre (Quaderns Crema, 1992). Premi Ciutat de Barcelona de poesia 1992
Natura morta amb nens (Quaderns Crema, 2000)
Dos dies més de sud (Quaderns Crema, 2006)

RETRAT DEL POETA

Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que és fosc
i es formen caramells de gel
a les teulades.
Que n'és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d'aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d'aquest petit moment de plaer
que tot s'ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira, adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
¿Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l'encontre de la llum?


(De L'edat d'or, 1983)

divendres, 2 de gener de 2015

"A caldesa" - Joan Roís de Corella

Joan Roís de Corella
Joan Roís de Corella (Gandia o València, 28 de setembre de 1435 - València, 6 d'octubre de 1497) fou un religiós conegut per la seva obra literària. Tant la seva vida com la seva obra estan condicionades per les transformacions socioculturals que es van produir al segle XV amb el pas de l'època medieval al Renaixement.

Fill major d'un noble cavaller (Ausiàs Roís de Corella), estava emparentat de lluny amb el comte de Cocentaina i tingué una íntima relació amb el poeta Ausiàs March, trenta anys més gran que no pas Joan Roís. Així, el 1443, fou un dels testimonis en el contracte matrimonial entre el poeta i la seva segona muller (Joana Escorna). De la mare, només en sabem que es deia Aldonça. El matrimoni tingué quatre fills: Joan, Manuel, que es féu frare, Lluís i Dalfina.

Roís de Corella era el fill primogènit d'una família de la noblesa i havia de dedicar-se, per tant, a la carrera militar (cas d'Ausiàs March) o a la diplomàcia. No podia ser ni advocat ni metge, professions reservades a l'estament burgès. I encara menys indicat era entrar en la carrera eclesiàstica. Segons els estudiosos, sembla que Roís de Corella trencà tota aquesta rígida distribució, ja que no fou militar, i per contra, cap a la maduresa ingressà en l'estament eclesiàstic. Dada aquesta interessant de tenir en compte per a després poder entendre alguns aspectes bàsics de la seva obra. Per una sèrie de documents notarials i testamentaris, datats entre 1468 i 1471, sabem que almenys als 35 anys, Joan Roís de Corella ja era mestre en teologia: el reverend e magnífic Mossèn Joan de Corella, cavaller e mestre en sancta Teologia. La qual cosa, tal com remarca Martí de Riquer no volia dir que ja fos sacerdot, car sembla que la intitulació de reverend i de mestre en teologia no suposaven haver estat ordenat in sacris.

De molt jove, pels volts de la vintena d'anys, entre 1453 i 1456, s'inicià en l'exercici de l'escriptura. Una mostra interessant d'aquesta pràctica seria, entre d'altres, el debat epistolar amb el príncep Carles de Viana, qui elogiava la destresa del jove Roís en les arts amatòries i literàries.

La seva vida sentimental fou molt intensa, ja que a partir de les nombroses aventures amoroses anònimes a què fa referència al llarg dels seus escrits, han pogut ser documentades diverses experiències. Així, les mantingudes amb Caldesa, dama no identificada però que degué ser un amor de joventut; les de Iolant Durleda, de qui s'han trobat cartes d'amor; les de Lionor de Flors, viuda de Vallterra i, finalment, les hagudes amb Isabel Martines de Vera. Amb aquesta última dama, de qui no sabem res referit al seu estat, les relacions hagueren d'iniciar-se almenys a partir de 1473, ja que l'any següent els nasqué un fill. En aquella data, Roís de Corella ja devia haver entrat en els ordes sacerdotals, únic motiu que possiblement li impedí de desposar la dama. Aquesta hipòtesi ve ratificada pel procés seguit per tal d'atorgar testament. El 30 d'agost de 1478, mossèn Joan Roís de Corella féu testament a favor de la seva germana Dalfina. Entre els objectes que hi havia, estava la biblioteca de l'escriptor. Un total de 780 volums foren donats a la seva mort als frares del convent de Sant Francesc de València. Tanmateix, un cop mort el poeta, els hereus reals foren els fills haguts amb Isabel Martines de Vera. Quatre dies després de la defunció, Dalfina féu donació voluntària de l'herència a Joan Roís de Corella, donzell, i Estefania Roís de Corella, donzella. La qual cosa ens ratifica que, pels voltants de 1473, devers els quaranta anys, l'escriptor ja havia estat ordenat sacerdot i no podia testar ni a favor de l'amistançada ni dels fills naturals.

En morir Roís de Corella tenia una cambra a la seva disposició al convent de Sant Francesc, prova de la seva creixent religiositat a mesura que s'anà fent vell. Efecte tot plegat del penediment que degué sentir de la passada vida mundana.

Aquesta vida tan agitada ens dóna a entendre que la dedicació religiosa no va ser producte de cap mena de vocació, sinó un refugi per tal d'evitar les activitats polítiques i militars. Mantingué relacions literàries amb els escriptors de l'aristocràcia valenciana de la segona meitat del segle XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana.

La seva obra –escrita en vers i en prosa, i de temàtica tant religiosa com profana– va ser molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres.

A CALDESA

Si el ferro cald refreda la mà casta,
calfar l'heu vós, encara que fred sia;
si tot lo foc en lo món se perdia,
pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;
si en algun temps cremant la terra es gasta,
no perreu vós, vivint com salamandra,
ni perdreu l'ús de bona haca d'Irlanda
perquè us deixeu de vostra gentil casta.
Casta serà la vostra, no poc bella,
sens que jamés serà orfa de pares;
no crec lo món vos baste a compares
si gens pariu; segons vostra querella,
en dubte estic que fósseu mai donzella;
dot sens escreix demana la llei vostra,
e tot lo món de vostre cos té mostra:
fels e infels, e los de la Llei vella.
En flames grans fón verd la gavarrera,
e vós, sens foc, teniu calor que us crema;
pendran gran llum, si s'acosten ab tema
de batre en vós com en la pedrenyera;
per vós se dix la dona baratera,
que portau foc davall les vostres faldes,
del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,
pendre'n porà com d'una gran foguera.
Calda cremant, més que el foc en l'esfera,
per a dir "no" feu-vos serrar les dents,
que no es pot dir algú dels requirents
en negun temps oís de vós espera.

dijous, 1 de gener de 2015

"Poema de tu i jo" - Carles Salvador


Carles Salvador i Gimeno (València, 1893 - València, 1955), fou un poeta i gramàtic valencià.
Exercí de mestre a Benassal (Alt Maestrat). El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, sense gaire èxit.
Fou un dels principals promotors de la normalització ortogràfica al País Valencià. Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, on ingressà amb el discurs Qüestions de llenguatge (1935). Publicà, aleshores, diversos opuscles gramaticals que foren decisius per a la divulgació de la doctrina gramatical de Pompeu Fabra al País Valencià. També participà en la redacció de les Normes de Castelló. Fou col·laborador habitual del setmanari valencianista Avant.
En la seva producció poètica destaquen Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Fou també important la seva prosa, tant la narrativa -La Dragomana dels déus (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d'argila (1931)- com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937).
Després de la guerra civil, la seva poesia esdevingué més tradicional i austera; publicà Nadal flor cordial (1943), El fang i l'esperit (1951).
El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Literatura Valenciana i publicà una Gramàtica valenciana (1951). Salvador s'autoanomenava polític de l'idioma i ha estat considerat un precursor del discurs sociolingüístic.

POEMA DE TU I JO

Dins l’amagatall del cor
hi ha una galta pàl·lida,
la tebior d’un bes molt fi
i una paraula punxaguda
que tu mai no vas dir-me.Dins l’amagatall del llavi
hi ha desiguals petjades
d’unes dents amorosides:
– Tot el somni d’un Amor
dorm, caut, al trèbol dels llavis -.
Dins l’amagatall dels ulls
nia la teua mirada
ben farcida de guspires
com el cel replé d’estrelles…

El teu llavi s’esbadella.
Tremola al vent del desig, el teu cor…
I l’Amor, nu i fredolic,
cus i recús, per cobrir-se,
les sedes dels nostres records;(la primera rosa que vas prendre’m,
el primer bes que et vaig collir,
tota la primera nit de noces
i aquell plor de primala que va fer,
en nàixer, el nostre fill).