 |
| Lucia Prietrelli |
Lucia Pietrelli (Candelara - Itàlia, 8 d'abril del 1984) és una
escriptora, poeta i traductora italiana en català.
Lucia Pietrelli (Itàlia, 1984). Escric barrejant les llengües i els
gèneres: italià,
català i castellà; prosa i poesia. He publicat els llibres de poemes
Fúria (Ed.
Documenta Balear, 2010), Verticale (Raffaelli Editore, 2011),
Violacions (Ed. Moll,
2011; Premi Bernat Vidal i Tomàs 2011), Esquelet (Pagès Editors, 2013;
Premi Recvll
de Poesia 2012), Mort d’un Aviador Tartamut (AdiA Edicions, 2013), i la
novel·la
Nissaga (Ed. Moll, 2013, Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2013). Sóc
part del
col·lectiu poètic Pèl Capell, tradueixo i col·laboro amb diverses
revistes literàries.
Fou l'encarregada d'elaborar i llegir el manifest de la Diada de
Mallorca del 31 de desembre de 2014.
Poesia
2010: Fúria (Furia). Palma: Documenta Balear. La Cantàrida
2011: Vertical (Verticale). Rimini: Raffaelli Editore
2011: Violacions. Palma: Moll
2013: Esquelet. Lleida: Pagès Editors
2013: Mort d'un aviador tartamut. Calonge: AdiA Edicions
PRÒLEG
És això.
Escriure, boxejar, recordar
exigeixen un puny tancat,
les mans en implosió.
Murs interns i
-Mai no acabes de treure’m la sang.
Per això.
Per l’esclat que enfonsa i no obre.
Pel nom del cos, dictador,
que t’ha volgut paraula.
Pel gust del gest, feixista,
que no m’ha deixat palpar la solitud.
Si no t’hagués reconegut, seria lluitador,
lluita lliure: escalar les geminacions,
rebaixar-les amb la força d’un únic ressonar.
I negada la possibilitat deforme:
-No podré convertir en monstruós el monstruós.
M’he de rendir.
Ens roman un dia:
quan comenci a dissecar el paper,
recordaran que ens vàrem momificar.
La taca de bilis a l’exili exterior:
-Sempre em reculls vers a vers.
LA INTRANSITIVITAT DE L’AMOR
Mort d’un aviador tartamut és el quart llibre de poesia que Lucia Pietrelli publica a casa
nostra. El tercer escrit en català. Fúria (La Cantàrida, Documenta Balear,
2010), el primer, era encara un original italià traduït. Després van venir Violacions
i Esquelets, llibres amb premi (Bernat Vidal i Tomàs i Recull de Blanes) que ja
eren obres de la poeta en català Lucia Pietrelli, algú que s’ha estimat més
escriure en la llengua amant que no en la llengua mare. I no escriu poc, quatre
llibres de poesia en quatre anys i una novel·la que acaba d’aparèixer a Moll
(Nissaga, premi Vila de Lloseta), i tot el que hi ha als calaixos mallorquins
on més o menys ha arrelat vitalment i editorial. Amb aquest curt, però intens
bagatge no és d’estranyar que Pietrelli s’haja fet un nom dins del panorama de
la jove poesia en català, amb una poètica arriscada, sovint violenta i
encriptada, però sempre generadora de sentit.
Només amb els títols dels seus poemaris ja s’albiren dos elements
importants en l’obra de Pietrelli, la violència (Fúria, Violacions) i la
corporeïtat interior (Violacions, Esquelets), amb Mort d’un aviador tartamut no
es desvia d’aquest camí, sinó que l’aprofundeix. Ací el cos (els cossos) esdevé
centre d’operacions de la veu. Ens ho aclareix el glosari inicial que ens
presenta les persones, l’escena i el temps de l’obra dialogada que estem a punt
de llegir: el Poema, la Veu, el Jo, el Tu i l’Aviador Tartamut. D’aquests cinc
elements escènics, el primer i el segon són alhora personatges i camp de
batalla; els dos pronoms són els protagonistes, i l’Aviador Tartamut podríem
dir que és el tema. Lucia Pietrelli encripta potser més que mai en aquest
llibre, però ens dóna claus de lectura. L’Aviador és “Raó final, Amor en capsa
o en espill”. Tot plegat passa en un ara que es vol harmònic, però que potser
trontolla entre els espasmes de la mirada, dels orgasmes, del diàleg i del
monòleg, del tall d’unes tisores. Abans
d’aquest Glosari, apareix una citació de Josep Palàcios que ens situa en el
territori de la confessió, però amb reserves (o ironia): “I quin és l’atractiu
del confessionari? Atribuir-te crims o agenollar-te en una positura
aproximadament eròtica?”. Tanca el llibre una altra citació, aquesta d’Antonin
Artaud que ens recorda la inseparabilitat violenta de cos i ment: “El món
mental mai no fou més que tot el que resta d’un trepig infernal dels òrgans”.
Entre la confessió i el trepig dels òrgans es mou aquest diàleg entre
dos cossos que ens sacseja i que troba en moltes ocasions imatges brillants per
expressar el que avui ja ens resulta tan difícil de comunicar sense
repetir-nos. Pietrelli sap que la confessió
poden allunyar el lector si no se li ofereix un artefacte lingüístic
il·luminador, és a dir, si la introspecció no ens du a nosaltres, lectors que
passàvem per ací, a un estat mental més o menys empàtic amb la veu que ens
parla, gràcies a troballes emfàtiques com les que obren el recull: “Escriure,
boxejar, recordar/ exigeixen un puny tancat,/les mans en implosió.” Aquests
versos obren el diàleg pròpiament dit que se’ns proposa, i que condensa el que
podria haver estat una novel·la amorosa, d’amor transitiu o intransitiu, en
poemes contundents com el que tanca el llibre: “Sóc el Temps, deia,/ i per això
era arrogant,/ per això desconeixia el rebuig.”
Entremig, uns vint-i-cinc poemes que alhora reflecteixen i tanquen un
escenari íntim, al qual sembla que ningú ens haja convidat. Desapareixen les
acotacions i entren les veus dels
personatges, el Jo i el Tu que dialoguen en el cos del poema, “pronoms prenyats
de rostres encesos”, fins a la caiguda d’un àngel deficient que desfà
l’harmonia del present i transforma la transitivitat en cosa del passat. No cal desvetllar més, Lucia encripta, però ens dóna claus per
obrir aquesta capsa, claus emfàtiques i empàtiques que ens revelen la
intransitivitat de l’amor que “sempre agonitza”, usurpat pel Temps.
