Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dimarts, 25 de novembre de 2014

"Aparicions" - Francesc Vallverdú

Francesc Vallverdú
Francesc Vallverdú (Barcelona, 1935-2014) poeta, sociolingüista, crític literari i traductor. Ha treballat com a editor i assessor editorial.

És considerat un dels més ferms cultivadors del realisme social en poesia, amb llibres com Com llances (1961), premi Joan Salvat-Papasseit, Cada paraula, un vidre (1968), premi Carles Riba, Somni, insomni (1971), Retorn a Bílbilis (1974), premi Ausiàs March de poesia de Gandia, Leviatan (1984) o Encalçar el vent (1995). També és un dels introductors de la sociolingüística als Països Catalans, amb obres com L'escriptor català i el problema de la llengua (1968), Dues llengües: dues funcions? (1970), El fet lingüístic com a fet social (1973), premi Octubre-Joan Fuster d'assaig i L'ús del català: un futur controvertit (1990), entre d'altres. El 2009 es publica la seva obra poètica completa, Temps sense treva.

Ha estat assessor lingüístic de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1985-2006) i del Gran Larousse català (1987-1993), director de l'Enciclopèdia de la llengua catalana (1999-2002), un dels fundadors del Grup Català de Sociolingüística i director de l'anuari Treballs de Sociolingüística catalana (1977-2002).

Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (Secció Filològica) i soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


APARCIONS

Vingut el son, se'ns obre cada nit
el més secret viatge que ens endinsa
en la foscor. Potser entrarem al somni,
on el real resulta més tangible
que el dia abans, i els turments ens tenallen
enmig d'esglais que duren mentre el son
s'ensenyoreix de tots els nostres actes.
D'altres moments, el viatge ens emmena
a un bell indret, oasi de delícies
o paradís de plaers prohibits,
i el despertar no ens regala la calma
que ve després d'un malson, sinó pena
i enyor, potser, per la felicitat
que s'ha esvaït. Però el son no sols duu
turment o goig en la boira dels somnis,
ja que sovint, si encara som sensibles
a un bri de llum, quan la son ens abraça,
sentim a prop el segell de l'abisme.


(14-III-1995)

dimecres, 19 de novembre de 2014

"Sóc el més clar" - Xavier Bru de Sala

Xavier Bru de Sala
Xavier Bru de Sala i Castells (Barcelona, 24 de setembre de 1952) és un escriptor i articulista català, conegut amb el nom de ploma de Xavier Bru de Sala. Llicenciat en filologia catalana, ha desenvolupat una intensa activitat com a polemista amb articles a la premsa diària. Columnista durant 10 anys a La Vanguardia, ha publicat les seves opinions en mitjans com l'Avui o Catalunya Ràdio. És membre del consell editorial d'El Periódico de Catalunya i vicepresident del Cercle de Cultura. És coneguda la seva dedicació a l'escena, amb versions de Cyrano de Bergerac, Pigmalió, o el llibret de Mar i cel. És membre del PEN català (fou secretari entre 1985 i 1989) i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

El 1973 va ser cofundador de Llibres del Mall. Fou director literari d'Edicions Proa entre 1984 i 1987, Director General de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya amb Convergència i Unió (CiU) entre 1988 i 1991. El 1997 va comissariar l'exposició Barcelona-Madrid 1898-1998, sintonies i distàncies, del CCCB. Més endavant treballà com assessor cultural de la Cambra de Comerç de Barcelona entre 2001 i gener de 2009, quan assumí el càrrec de primer president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, al que va renunciar al mes de setembre del mateix any, fet que comportà una forta polèmica en el sector. Oficialment s'afirmà que la seva sortida era causa d'una decisió personal després de l'etapa de posada en marxa de l'organisme, si bé algunes veus del mateix Consell van destacar-ne el seu «excés d'autoritarisme».

Dos anys després va formar part del consell assessor de CiU a les eleccions generals espanyoles de 2011. També va ser el comissari de les III Reflexions Crítiques sobre la Cultura Catalana (2011) i comissari general de l'Any Espriu (2012). La retribució de 123.420 euros per la seva tasca en l'Any Espriu, el 10% del pressupost destinat a aquesta commemoració, va aixecar la crítica de diverses veus, com la portaveu parlamentària d'ICV-EUiA, Dolors Camats, que qüestionà aquest sou mentre algunes activitats de la commemoració no estarien garantides.

Com a escriptor, ha estat autor de nombroses adaptacions teatrals, de poemaris i de llibres d'assaig. La seva producció literària ha rebut diversos premis. Com a articulista, va començar a publicar articles el 1991 a El Observador, diari impulast per Lluís Prenafeta. Després va col·laborar amb mitjans com l'Avui, El Temp Catalunya Ràdio o Ràdio 4. Va publicar periòdicament articles a La Vanguardia durant 10 anys. Actualment (2014) publica una columna d'opinió a El Periódico de Catalunya. En aquestes publicacions ha publicat alguns dels seus polèmics articles, com la seva crítica a l'escriptor, periodista i editor Josep Maria Espinàs, a l'editorial Quaderns Crema, al Premi Llibreter de narrativa del 2005 John Lanchester, a qui anomenà «pseudoescriptor amb brillantina» o l'acusació de violació dels drets d'autor a la Viquipèdia, tots ells resposts i relativitzats per altres articulistes.

Poesia

1973 — La fi del fil. Barcelona. Proa
1973 — Les elegies del marrec. Barcelona. Curial
1979 — Fràgil. Barcelona. (reeditat el 2003)
2004 — Oratori. Barcelona. Empúries

SÓC EL MÉS CLAR

Ben lluny del riu de l'aigua neta i pura
clamo a l'orat que em digui el meu destí
cerco combat retrunyen les espases
de tots els mals

Enllà del mar tambors de festa aclamen
el meu pas lleu i l'hora es torna dura
i dic que vull el món més ric i prim
i sense embulls

Després del crit silenci sóc dels astres
ben dibuixats contorns de foc i fil
els vostres morts són llum de vida nova
als defallents

Tan lluny de tu que et dic la meva dona
sóc las al jaç i espero passar d'hores
de flams vermells voltat el cos, la testa
m'he coronat


(Del llibre La Fi del Fil. Barcelona: Proa, 1973, p. 41)

"Vol" - Elies Barberà

Elies Barberà
Elies Barberà Bolinches (Xàtiva, 1 de maig de 1970) és un poeta i actor valencià.

Llicenciat en Filosofia, després de treballar a Vall-de-roures i Alcoi com a professor, abandonà l'ensenyament i marxà a Barcelona on estudià i es llicencià en Art Dramàtic. Com a narrador publicà Quaranta contes breus i un llarguíssim poema d'amor (2000), i com a poeta ha publicat Mata-rates (i altres vicis) (2003), Equilibrista (2004), Zoo (2006), Aixàtiva, Aixàtiva (2008) i Allà on les grues nien (2009). Per les seues obres ha rebut diversos premis i guardons. Com a actor, entre altres obres ha participat, en Phöebon i El Gran Paulo de Tadeus Calinca; Contes estigis o el cabaret dels morts d'Albert Mestres i direcció d'Iban Beltran (2004); La torna de la torna (2005) direcció d'Albert Boadella; diverses produccions del col·lectiu ÀreaTangent; Un altre Wittgenstein, sisplau, text i direcció d'Albert Mestres (2009); Músiques de l'Holocaust, amb el Brossa Quartet de Corda; El casament d'en Terregada de Juli Vallmitjana i direcció de Joan Castells (2009). Forma part de les companyies Teatre de l'Enjòlit i La Soga.


VOL

baix les sedes dels somnis
vole de nits, colgat
de vels, ulls clucs, sense ales
vol raset a dos pams
del terra, vivament
vole com els gripaus
naden en les curulles
aigües d’ambre dels guals.
la plaça de la Bassa
carrer de les Botigues
voleie com les volves
ingràvid làbil gire
cabussat en la nit
terbolí i caramull
a mercé de corrents
impuls de vol i brum.
la placeta d’Enriques
i el carrer dit de Bruns
les cames llargues
els braços nus
com un gripau
m’enfile amunt
tirabuixons de l’aire
i remolins de buf
penetre les membranes
plàcidament avance...
Collar de la Coloma
la costa del Castell
ja grimpre per revoltes
per torrents volander
m’agombole en les ones
de l’espai solitari
bressolat en ses mans
invisibles vibràtils
espirals cabrioles
revifalls cascavells
vole com els gripaus

volantiner celest.

dijous, 13 de novembre de 2014

"El bard" - Carles Rebassa


Carles Rebassa


Carles Rebassa i Giménez, també conegut pel malnom artístic Bartomeu Matagalhs, (Palma, 21 d'octubre de 1977) és un poeta mallorquí en llengua catalana.
Ha publicat Requiescat in pace amb el poeta Pere Perelló (1998), Poema B (2006) i Els joves i les vídues (2006). Aquest darrer li va valdre el premi Ausiàs March de poesia, atorgat per l'Ajuntament de Gandia.






Poesia

Poezies (Capaltard, 2001)
Poema B (edicions 96, 2006)
Els joves i les vídues (edicions 62, 2006)

EL BARD

Els meus amics són uns psicòpates.
Els meus amics són alcohòlics.
Què els ha passat, als meus amics,
perquè tots siguin tan apòstates?
O és que sols el pensament
de formar part del grup de gent
els espoltreix i els esbraona?
Els meus amics són perdulaires,
els meus amics fets al carrer.
Com els estim, els meus amics....
El meu país... Els meus amics...
Quina tendresa és que no troben
els desterrats dels meus amics?
Què és que ha fallat? Quina nostàlgia
els envaeix i els fa servils
a la creença dels escrúpols?
No són així els pagerols.
No són així les secretàries.
Però esparvera't: vet ací
que els meus amics són alcohòlics
i els meus amics sóns psicòpates,
i jo els estim així com són.
Així com són: tots alcohòlics,
dements, tronats, sorruts, psicòpates.

Si pens brogit occidental
d'enguany, amb un empelt directe
de les tristeses de l'any zero
dic: -Oh, i no tenen l'edat
els meus amics per tant de Cristo.
Els meus amics, tots fets un cristo.
Tots alcohòlics, tots picòpates...
Cag en mil llamps, els meus amics...
Mes jo els estim. I ells m'estimen.
Com ha de ser, si no, entre amics?
Tant m'és, de ver, si són psicòpates
o bruts o guerxos o alcohòlics.
No haurà estat cosa de l'església
o un mal de pati de l'escola
o créixer a un poble iridescent
que els ha deixat tanta malura?
O no és malura i potser
el pensament de ser un psicòpata
o aquella set de l'alcohòlic
els deixondeix enmig de l'oi?
I l'oi? A quin vaixell s'embarca?
Quin mal plugim es fa licor?

Els meus amics, tan alcohòlics,
tots tan psicòpates i amics.
Tant els estim que torn boiet,
i també vull incendiar
la catedral, l'ajuntament,
el bar de la tercera edat,
la por, el quarter, el club d'esplai,
l'escola i el convent. I prou.
I ser amb ells, els meus amics,
els meus amics, tendres psixòpates
i folls i amants i alcohòlics,
i seure amb ells, tranquils, al bar,
fer whiskys i fumar, i seure,
amb ells, ja ho crec, els meus amics...
Que no som colla ni som res.
Tot just amics, uns quants psicòpates,
uns quants perduts, quatre alcohòlics.
Els meus amics i jo. Res més.

Si pens de ver, sense occident,
l'amor fidel als meus amics,
no és només perquè tots ells
són verament la meva pàtria
i em fan llum devers la verga
i ens entendrim en la tempesta
quan naufragam tothora. No.
És perquè jo sóc un psicòpata
i guerxo i brut i alcohòlic,
sorrut i boig com els amics.

Però me'n toc un ou.