Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

divendres, 26 de setembre de 2014

"L'isola de San Michele" - Pau Sif

Pau Sif
Pau Sanchis i Ferrer, conegut pel seu nom de ploma Pau Sif (la Pobla de Farnals, 1978) és un poeta i traductor valencià. Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de València, ha treballat de corrector, mestre de secundària i ha exercit com a professor de literatura catalana a la Universitat de Zadar (Croàcia).[1] Participa en cursos i festivals de poesia regularment, recitant poemes propis, d'altres poetes o traduccions que ha fet d'autors croats i italians.

El seu primer poemari, va ser Ferralla (edit. Quaderns de Rafalell) publicat l'any 1997. Més tard, el 2005 va guanyar el XXIV Premi de Poesia Senyoriu Ausiàs March, de Beniarjó, amb el poemari Tríptic d'un carrer (Edicions Tres i Quatre),[2] escrit al carrer dels marges de Sant Cugat del Vallès, localitat on va viure durant uns anys. Poemari on ja s'entreveu entre altres coses, la seva admiració pels poetes Vicent Andrés Estellés i Gabriel Ferrater.

L'any 2010 publica el poemari Viatger que s'extravia (Edicions Documenta Balear-La cantàrida), on reflecteix entre altres coses, records d'infantesa o indrets i ciutats que va conèixer durant les seves estades a Croàcia (Dalmàcia), i l'adriàtic. En paraules de l'autor, " és el poemari d'un viatger perdut, on l'únic que troba són cruïlles abandonades de diferents camins possibles ".[cal citació] Un any més tard guanya el XIV Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes amb el poemari-novel·la Breakfast at Saint Anthony's Market que surt publicat per Edicions 96 l'any 2011. L'obra, és una petita novel·la endreçada en poemes, on narra una davallada a les nits barcelonines de 1910 a 2010.

Com a traductor, afronta entre altres textos, l'irreverent poemari Blasfèmia (Edicions 96, 2011) del malaguanyat poeta croat Janko Polic Kamov. També ha publicat, en col·laboració amb Maria Josep Escrivà, l'antologia Ai, València! Poemes 1017-2002 (Edicions 96, 2003), una antologia poètica de desenes de poetes que parlen sobre València des del s.XI fins al s.XXI.[3] Ha estat antologat a Jocs Florals a Cavanilles (Universitat de València, 2005), Joves poetes catalans (Brosquil, 2004) i Solcs de paraules, antologia de poetes de l’Horta Nord (Llibres de l’Aljamia, 2001).

Amb el grup musico-teatral, Oh Foll Amor! ha participat en la creació, muntatge i interpretació de diversos espectacles com Ausiàs March, La carn vol carn (V. A. Estellés), De pecats i virtuts o Ai, València!.[cal citació] També és autor, des de fa anys, del bloc literari que comparteix títol amb un dels seus poemaris: Viatger que s'extravia.

L’ISOLA DI SAN MICHELE

Com una Mort enmig d’una llacuna,
guarda l’illot els dols de la ciutat.

És dia clar. L’autobús de les aigües
transporta planys, turistes i nostàlgics.
De bon matí, després de l’esmorzar,
caminem, fent la visita al repòs
d’alguns herois i tots els morts de vell
de la ciutat, a l’illa Purgatori
sense talús. Són els xiprers de cos
llarg i de llarg i simbòlic costum,
l’ombra dels morts. Amb el record al gest,
dones de dol acompanyen antics
amors serens, ignorant la mirada
del visitant ignorant del dolor.

Tombes de blanc anonimat, un claustre,
més de cent anys de rígida bellesa.
El cementiri de sant Miquel guarda,
després de morts, cossos venecians.
Com una Mort, com una sola Mort.
L’aigua del llac, els murs blancs, el cel clar,
l’esplanada de morts, catòlics vells;
i més endins, estrangers, grecs, hebreus.
L’estol de nínxols, làpides locals
o d’estrangers que hi trobaren la mort
o que han buscat repòs prop de sant Marc
L’illot dels morts, com una sola Mort.

La claredat, minva sota un gran arbre,
quan, caminant, arribem, curiosos,
fins al racó dels grecs. Unes sabates
de ballet blanques, desgastades, brutes,
guarden fidels, el cos de Djaghilev.
Un ballarí les va deixar ací,
buscant, devotament, un mecenatge
ulterior. Altres turistes lligen,
alçant la veu, un plec de fulls que explica
qui hi jeu allí. Prop, Igor Stravinsky,
dut des d’Amèrica després de mort
és recordat encara, amb vint clavells.

Acumulem històries, llegendes
mentre llegim alguns noms a les làpides
que ja oblidem, com s’oblida la Mort.
És dia clar. Eixim del cementiri.
El mariner ens fa pujar a bord.
Puja al vaixell una vella. El gest
adolorit. Ixen alguns turistes.
“Ah, la ciutat! Què preciosa es veu.”
Des del vaixell, ens plau d’imaginar
com fou l’illot abans que hi fos Persèfone,
com fou presó, convent i com drassanes.
Com ara Mort enmig de la llacuna.

diumenge, 14 de setembre de 2014

"Jo no camino" - Laia Noguera

Laia Noguera
Laia Noguera i Clofent (Calella, 4 de març de 1983) és una filòloga, poeta i músic catalana.

Biografia
Cursà a Calella l'ensenyament primari i el secundari i hi inicià la seva formació musical. Entre el 2001 i el 2005 estudià a la facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona i hi obtingué el títol de llicenciada en Filologia catalana amb premi extraordinari de llicenciatura. Durant aquest període universitari preparà els seus primers poemaris complets i rebé el primer premi literari de relleu, l'Amadeu Oller del 2002 per L'oscultor, que a més li permeté publicar el primer llibre de poesia. D'aleshores ençà la producció poètica ha continuat amb altres llibres i guardons, juntament amb altres activitats artístiques i professionals en el camp de la filologia, com ara la codirecció amb Esteve Plantada de l'edició catalana de la revista digital Barcelona Review.

Obra literària i musical
L'obra poètica editada de Laia Noguera inclou els poemaris L'oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex aequo, publicat per Editorial Galerada el 2002), Fuga evasió (Premi Recull de poesia 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), la plaqueta Incendi (Cafè Central, 2005), No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Editorial Viena el 2007), Els llops (La Garúa, 2009; escrit conjuntament amb Esteve Plantada i Joan Duran) i Triomf (premi Miquel de Palol 2009, que serà publicat per Columna).[2] També ha publicat, entre d'altres, a les antologies Singulars d’un plural (Festival de Poesia de Girona, 2004), Joves poetes catalans (Brosquil, 2004), Los versos de los acróbatas (Fronteras Movedizas, 2005), Solstici d’estiu (Fundació A.C.A., 2006), Bellesa ferotge (Editorial Fonoll, 2006), Eròtiques i despentinades (Editorial Erola, 2008) i De l'Atles a Formentor (Rema/Tira, 2008). Pel que fa a producció dramatúrgica, ha preparat juntament amb Albert Mestres una versió teatral de La disputa de l'ase d'Anselm Turmeda.

És guitarra solista al grup de thrash Red for more.

Premis literaris
Amadeu Oller de poesia, 2002: L'oscultor (ex aequo)
Recull, 2003: Fuga evasió
Martí Dot, 2006: No et puc dir res
Miquel de Palol, 2009: Triomf

Obra publicada
L'oscultor, Galerada, 2002.
Fuga evasió, Pagès Editors, 2004.
Incendi, Cafè Central, 2005.
No et puc dir res, Viena, 2007.
Els llops (amb Esteve Plantada i Joan Duran), La Garúa, 2009.
Triomf, Columna, 2009.
L'U (amb fotografies de Fiona Morrison), Arola Editors, 2010.


JO NO CAMINO

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.
Em camina tot el cel sobre l’esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.
Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l’ombra petita de la fulla,
la mica d’airet que fimbreja
dintre l’ombra petita de la fulla.
Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

dimecres, 10 de setembre de 2014

"Sovint diem" - Montserrat Abelló

Montserrat Abelló
Montserrat Abelló i Soler. Poeta i traductora catalana.
 Tot i haver nascut a Tarragona, va passar la infantesa i la joventut entre diversos indrets (Tarragona, Cadis, Londres i Cartagena), seguint la mobilitat laboral del seu pare. Va estudiar a Barcelona on, a la facultat de Filosofia i Lletres, va conèixer Carles Riba. El 1936 va ser professora d'anglès a València i el moviment en la seva vida es va exagerar després de 1939, quan va haver d'exiliar-se a França, al Regne Unit (on va dur tasques d'ajut als refugiats) i a Xile (on treballà a l'empresa del seu pare a Valparaíso i, posteriorment, com a professora d'anglès a l'escola suïssa de Santiago de Xile). En aquest país sudamericà va viure-hi uns vint anys.
Torna a Barcelona el 1960, on treballà com a ensenyant a la Institució Cultural del CIC de Barcelona fins a la jubilació. A part d'escriure, en aquests anys tradueix autors com Agatha Christie, Iris Murdoch, E.M. Forster i, sobretot, Sylvia Plath, de qui rebria una forta influència. En aquell temps, comença a publicar els seus poemaris. També ha traduït a l'anglès les obres de clàssics catalans com Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal i Olga Xirinacs. La seva obra ha estat traduïda a l'anglès i a l'alemany. És coautora de l'antologia Paisatge emergent: trenta poetes catalanes del segle XX (1999). Ha participat en els llibres d'assaig Cartografies del desig (1998) i Memòria de l'aigua (1999).
Autora d'una llarga trajectòria de compromís amb el feminisme literari, ha col·laborat a la IV Fira Internacional del llibre feminista 1990, en el Congrés del PEN Club Internacional 1992 i ha estat una de les fundadores del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN el 1995.
El 1998 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi, i el 2008 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement a la seva llarga trajectòria. El juliol de 2008 també fou guardonada amb el Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística concedit per la Generalitat de Catalunya en reconeixement a «que ha donat veu a la vida diària de les dones amb un llenguatge propi».

SOVINT DIEM

Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben, 
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.


(De Dins l’esfera del temps, 1998)

dilluns, 8 de setembre de 2014

"Post escriptum" - Joan Castellano

Joan Castellano
Joan Castellano i Navarro (Benissanó, 1987) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València i tècnic lingüístic. Amplia els seus estudis en l'àmbit de la lingüística col·laborant en Taula de Filologia Valenciana i en el Servei de Política lingüística de la Universitat de València. En la vessant poètica, s'especialitza en el camp de l'etnopoètica i la cultura popular on realitza diversos estudis al voltant de la didàctica de la poesia en les aules, i especialment en l'estudi de la poesia oral de base improvisada. Guanya el premi Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona l'any 2012 amb el poemari Qüestió de Temps. Forma part de l'antologia poètica de veus novelles Màtria (Germania, 2013) i col·labora amb el mitjà digital de cultura 'Núvol'. Ha publicat el poemari "Icària" a la ed. Germania.

POST ESCRIPTUM

T’escriuré el millor poema possible.
Que siga ben lleuger, sense estridències,
i amb el significat adient.

El poema que em demanares
sense síl·labes que comptar.
Tan sols les paraules que et descriuen
I m’omplin de tu

Te l’escriuré com cal,
per si mai no ho vaig fer
o per si alguna volta t’ho vaig dir.
T’evocaré, com sempre...
i cada dia, un vers.

El teu poema, el nostre.
Agafa’l, fes-lo teu.
Abans que em negues
que ho vaig fer
per tu.


(Qüestió de temps, 2012)

diumenge, 7 de setembre de 2014

"La tenebra de l'aigua" - Jordi Llavina

Jordi Llavina
Jordi Llavina i Murgadas (Gelida, Alt Penedès, 19 de març de 1968) és un escriptor, poeta, crític literari i presentador de ràdio i televisió.[1][2]

Es va donar a conèixer l'any 2001 en guanyar el Premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la Nitrato de Chile. Col·labora al diari Avui, a El Mundo a La Vanguardia i a El 3 de vuit; i condueix el programa de televisió El book insígnia. A la ràdio, va presentar el programa Fum d'estampa a la desapareguda emissora Catalunya Cultura.

A la seva maduresa, és quan comença a crear obres de distints gèneres, com el poètic o el narratiu. En el terreny de la poesia, el 2006 va guanyar el Ciutat de Mallorca gràcies al recull La Corda del Gronxador; i, l'any 2007, el Premi Alfons el Magnànim de poesia en llengua catalana amb l'obra Diari d'un setembrista. Actualment col·labora al programa L'ofici de viure de Catalunya Ràdio a la secció dels Mails d'amor.

Poesia
2006 La corda del gronxador. Mallorca: Editorial Moll. Barcelona: Proa
2007 Diari d'un setembrista. Alzira: Bromera
2011 País de vent. Palma: Lleonard Muntaner
2012 Vetlla. Editorial 3i4
2013 – Contrada

Premis
2001 Josep Pla per Nitrato de Chile
2006 Ciutat de Mallorca per La corda del gronxador
2007 Premi Alfons el Magnànim de poesia per Diari d'un setembrista
2008 Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Diari d'un setembrista
2011 Premi Vicent Andrés Estellés de poesia per Entrada de fosc

LA TENEBRA DE L’AIGUA

Tenim els ulls tot empedrats
de monedes que hi ha tirat el temps.
Xavalla que fa bosses a la carn
—damunt els ulls, la cremallera
rebentada de les pestanyes fosques.

Fosa, la xavalla faria
el breu tresor de mitja vida.
Si espantes l’aigua, hi ha els records
que t’ensagnen la llum dels ulls
—com la bosseta del te ensagna
l’aigua al foc que està a punt d’embutllofar-se.

Però del fons dels ulls
ara n’extrec la clau
que tu hi acabes de fer caure.
Pujant cap a la superfície
—punyal o peix de llum,
pa lleu d’eucaristia—
ja ha començat a tallar

la tenebra de l’aigua.

dissabte, 6 de setembre de 2014

"Encara" . Tònia Passola

Tònia Passola
Tònia Passola i Vidal (Barcelona, 1952) és una poetessa catalana. Llicenciada en història de l'art, és professora de llengua i literatura catalanes en un institut d'ensenyament secundari. Els seus poemaris formen una mena de dietari personal on ressona l'eco de l'existència i de la llibertat només possible en el poema, i els temes tractats són l'erotisme, la vida quotidiana en l'àmbit domèstic i l'impuls creador. Molts dels seus poemes han estat escrits des de 1991 i publicats més tard.



Obres
Cel rebel, 2001 (Premi Literari de Cadaqués - Rosa Leveroni, 2000)
La sensualitat del silenci, 2001 (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, 2001)
Bressol, 2005
L'horitzó que no hi és, 2010

ENCARA

Encara el arbres treuen el seu cos
brancat d´olor per sobre les teulades-
Les pinyes, projectils sense perill,
bombardegen el fruit per la pinassa.

Encara a prop, la claror i la calor
encoratgen el cant de les cigales,
i la càlida fosca de la nit
és el llumí amb què el grill encén la flama.

Encara amunt i avall passen les fulles,
ales brogents, entremig dels pollancres,
i les palmeres enlairen el somni
d´arrels al cel, com en un oasi àrab.

L´agulla verda del xiprer, encara,
punxa la seda més blava de l´aire
i les parpelles poden, cap al tard,
aclucar-se amb el sol damunt la prada.

Encara viu la paraula moixaina
sobre la pell deserta d´esperança.

Després dels ancestrals horrors
on ha cavat l´ànima mutilada,
avui, al dos mil, encara, els ocells
poden donar la benvinguda a l´alba.