Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dimecres, 27 d’agost de 2014

"James Dean" - Jaume Creus

Jaume Creus
Jaume Creus i del Castillo (Barcelona, 1950) és un poeta i traductor català. Estudià Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborà a Serra d'Or, El Correo Catalán i Avui. A partir de 1972 estudià rus, alemany, txec i italià, i és traductor oficial de TV3, alhora que col·labora amb Ràdio Esparreguera. Membre del PEN català i l'AELC.

Poesia
La poesia, és a dir la follia (amb Vicenç Altaió i Morral), 1975
Entre una pell i l'altra, l'horitzó, 1978
Terres interiors, platges extenses, 1983
El lent creixement dels coralls, 1989
Calotips i instantànies, 1993
Eros d'encesa fletxa, 1994 (premi Vicent Andrés Estellés de poesia, 1994)
Poemari de Bòsnia, 1995


JAMES DEAN

Entre carn les arestes despullen
tot el glaç dels teus ulls esqueixats
-com tots dos eren àngels de vidre!
(la calitja del ferro et marfon).

Tots els trossos de marbre són teus:
a la pell l'esquitxada dels glòbuls
i a les planxes del Porsche luxós;
als endins és el fred que recula.

Has viscut com de jove i n'has mort
i seràs el més bell dels cadàvers;
ara res, la tragèdia reclama
pagaments endeutats al destí.

Perquè et feies turment i neurosi
perbocant-ho pels ulls i les mans,
no et dedico epitafis ni flors:
sacrifico els meus déus al teu joc."


Barcelona, 19 - IX - 73



(Del llibre La poesia és a dir, la follia. (amb Vicenç Altaió Morral) Barcelona: Pòrtic, 1975, p. 47)

dimarts, 26 d’agost de 2014

"Reposa el Sol ajagut..." - Joan-Vicent Clar

Joan-Vicent Clar va nàixer a Tavernes de la Valldigna el 26 de febrer de 1962. El febrer de 1984 va fundar la revista Tac Carbònica junt amb una colla d'amics. L'octubre d'aquell mateix any, amb només vint-i-dos anys, va rebre el premi Vicent Andrés Estellés per Le sucrier velours. A hores d'ara encara és el poeta més jove que ha rebut aquest guardó. Es tractava del seu primer poemari i l'únic que escapà a la seua posterior voluntat de no publicar. D'aleshores ençà va escriure diversos poemaris que va anar refent, inclòs el ja publicat, i dels quals va anar desfent-se. El resultat de tot aquest treball és una sola obra: Infinitud de paisatge. Al poc temps d'enllestir-la, va decidir posar fi a la seua vida. Ocorregué a principi de l'estiu del 1990. Aquest llibre ha estat editat postúmament, a cura de Lluís Roda, junt amb altres llibres i materials inèdits.

Obres

Le sucrier velours (1984) (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia)
Poemes (1990)
Infinitud de paisatge (1992)
Amb tinta xinesa (1992)



REPOSA EL SOL AJAGUT…

Reposa el sol ajagut
en miralls de gel i la boira,
oculta més enllà de la llàntia
s’agrunsa sobre la mar, dins la nit.

Al rellotge s’aturen les agulles,
la solitud penetra l’àmbit i l’escampa
pertot arreu de la plana.
Al cor mateix de les ombres

S’allargassen els sorolls tan breus
d’un senderol gratat pels grills.
Si fos possible tornar-hi per recobrar

l’oblit de la tarda espessa
com la calor d’un plemigjorn
repassant la columna d’os de la muntanya.

dissabte, 23 d’agost de 2014

"La màscara" - Jordi Julià

Jordi Julià
Jordi Julià i Garriga (Sant Celoni, Vallès Oriental 1972)[1] és un poeta català. Doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la UAB, on exerceix de professor. Té el premi Dámaso Alonso d'investigació filològica de Santiago de Compostel·la 2002, per La perspectiva contemporánea i el premi Internacional de Ensayo Siglo XXI de Mèxic 2003, per La mirada de Paris.



Poesia
Els grills que no he matat, 1998
Tornar el dilluns, 2002
Els derrotats: antologia de poetes morts, 2003
Mirades, 2004
Murs de contenció, 2004
Hiverns suaus, 2005
Versos, 2006
De dioses y bestias/De déus i bèsties, 2006
Sota la llum de Mart, 2006
Principi de plaer, 2007 (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, 2006)
Els déus de fang, 2007

LA MÀSCARA

Jo viuré com un vent,
entremig del present i del desig,
dessota un sol que dicta la condemna
i el parpelleig del llum elèctric
que es volen oblidar de la nit fosca,
enmig dels pètals dòcils de les noies
i dels marbres rotunds d’homes columna.

Jo sóc un vent que ve d’una altra mar,
de rics i tèrbols fons d’una aigua fosca,
dins d’on han naufragat molts de vaixells.
Onejo fins la platja que m’atura,
allà on em converteixo en un trepig,
damunt d’engrunes de muntanyes,
de closques que van ser inici de vida.

Jo faig de vent enmig dels buits de flors i estàtues
i camino indecís sobre la sorra
que falsa el pas i crema amb pols d’estrella,
i em perdo dins del bosc, que punxa amb la pinassa,
de noies pètals gràcils i de torsos de marbre,
fins que em torno la màscara propícia
que s’arriba a confondre amb l’altra carn.

divendres, 22 d’agost de 2014

"L'amic desert" - Vicenç Llorca

Vicenç Llorca
Vicenç Llorca i Berrocal (Barcelona, 1965) és un escriptor català. Llicenciat en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1991-1996), membre de la Junta del Congrés d'Escriptors Europeus (1994-1996), director de la Secretaria de Relacions Culturals de la Generalitat de Catalunya (1996-2000), cap del Gabinet del Conseller de Cultura i director general de Promoció Cultural (2000-2004). També és membre del PEN Català i l'AILLC.

Ha col·laborat a les publicacions La Vanguardia, Diari de Barcelona, El Temps, Lletra de Canvi, Leer, Cultura, Faig, El Sol, Avui, Serra d'Or i El Punt.

Poesia
La pèrdua., 1987
Places de mans, 1989
L'amic desert, 1992
Atles d'aigua, 1995 (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, 1995)
Cel subtil, 1999
Paraula del món : antologia 1983-2003, 2004
Ciutats del vers, 2005
De les criatures més belles, 2006
L'últim nord (2008), Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot


L'AMIC DESERT

Enraonant de cors, va el meu cor raonant
per quin veloç afany els cossos són escàpols.
Si molt mostrava amor, o en el goig era extrem,
sols en rebia el bes fugaç de la fortuna.

I si deia: Et sé, o feia: Et vindré,
ningú mai no va dir quin dol vindria a fer-li
esment de tanta llum donada a un món distret.
Fosc i buit, el camí no tenia cap rostre.

Per això vaga estès en un present escàs.
I, quan la nit desclou les estrelles, vigila
per si hi troba més foc que fum, més mot que so.
No coneix aturall qui d'estimar s'ocupa.

I és així que aquest cor, dels ulls, no ha tingut por.
I mira tot l'espai del desert on la vida
l'ha perdut; i s'hi fa, com si la pols guardés,
perfecte amor desfet en la soledat pura,

Encara el cos d'aquell que es diu l'amic desert.



(De L'amic desert, 1992)

dijous, 21 d’agost de 2014

"Tot açò que ja no pot ser" - Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993)[1] era un periodista, escriptor i, un dels més importants poetes valencians del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua.
Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Vicent Andrés Estellés va nàixer en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant aqueix període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb dihuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, "La Primera Soledad" i "La Nit", inspirats en eixa feta. Més tard va tindre dos fills més Carme i Vicent. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ocupar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[2]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo (la Ribera Alta), convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre.
Vicent Andrés Estellés morí als 68 anys a València.

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.