Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dimarts, 29 d’abril de 2014

"Cel d'Orió" - Perejaume

Perejaume
Pere Jaume Borrell i Guinart, conegut amb el nom de Perejaume (Sant Pol de Mar, Maresme, 1957) és un artista i poeta català. De formació autodidacta pren clares influències d'autors com Joan Brossa, amb qui compartirà una obra a cavall entre la pintura i la poesia. El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i l'any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya.

A la dècada del 1970 inicià les seves primeres exposicions, inicialment a la seva població natal, una època en la qual destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge i la cultura catalana l'eix central de la seva obra.

Amb clares arrels surrealistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, esdevenint la seva obra poètica d'igual o més importància que l'anterior. Des dels inicis de la dècada del 1980 porta a terme una àmplia producció que inclou llibres de poesia, assaig, crítica i catàlegs. Perejaume també és considerat deixeble de Joan Miró, i ha exposat a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró en diverses ocasions. No obstant, l'any 2013, la seva obra participà d'una exposició col·lectiva a l'espai expositiu de la Fundació.

CEL D'ORIÓ

Corren els arbres, cel amunt,
lligats d'ocells per totes bandes;
fulla que els cau se'ls torna estampa
d'un univers pintat de llum.

Fets de mirall hi ha nius i branques
on es pentina el mar al lluny,
i amb una punta sobre el fum
passa un ramat d'estrelles blanques.

Dret a la barca, aquest paisatge
passa entre els troncs d'un altre, immens,
fullat d'estels; i amb tots dos rems

pica el tió d'aquell paratge.
Caga una fulla i du la imatge

d'un estel negre de tan dens.

dilluns, 21 d’abril de 2014

"Inici de campana" - Bartomeu Roselló-Pòncel

Bartomeu Roselló-Pòncel
Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 3 d'agost de 1913 - El Brull, 5 de gener de 1938) fou un poeta i traductor mallorquí.
De família modesta, va estudiar el batxillerat a l'Institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar i Villalonga. Va publicar nombrosos articles de caràcter cultural a la seva joventut.

Estudià Filosofia i Lletres a Barcelona. Fou deixeble de Carles Riba i de Joan Coromines i condeixeble de Salvador Espriu, a qui va dedicar Imitació del foc i amb qui va mantenir una estreta relació. Vivia a la Residència dels Estudiants de Catalunya, on organitzà la biblioteca i dirigí les edicions de poesia. El 1930 publicava l'Antología de poetas mallorquines. Va mantenir una breu però intensa relació amb el poeta Joan Llacuna.
Es traslladà a Madrid per enllestir el Doctorat, i exercí a l'Escola Plurilingüe. A Madrid aprengué l'ofici de tipògraf i entrà en relació amb el grup de la revista Cruz y Raya, amb el qual féu plans per publicar-hi una secció sobre lletres catalanes. Però el va sorprendre la Guerra Civil, quan feia oposicions a càtedra d'Institut, i retornà a Barcelona. S'allistà a l'exèrcit republicà, però la seva delicada salut el va mantenir allunyat dels combats.
Malalt de tuberculosi, va ingressar al sanatori del Brull, a Osona, on va morir el 1938, quan només tenia 24 anys. Aquesta mort prematura el convertí en símbol d'una generació perduda, i en els primers anys de la postguerra el seu nom va ser venerat i la seva obra gairebé mitificada.

L'obra de Rosselló-Pòrcel és breu, però densa. Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934) són les primeres provatures poètiques i s'hi poden veure les influències de l'Escola Mallorquina i de Gabriel Alomar.
El tercer volum, ja pòstum, significa la culminació de la seva poètica i li valgué la justa fama i la consideració d'haver trencat amb el malefici paisatgístic i tradicionalista de l'Escola Mallorquina. De fet, Imitació del foc (1938) el converteix en el primer poeta mallorquí que pertany de ple al segle XX.
El mes de juny de 2012 es publica una antologia de les seves tres obres anteriors on s'apleguen els moviments literaris que ha reflectit en els seus poemes. Aquesta antologia, titulada Tempestat de flama, és una clara representació dels poemes de l'autor en els seus anys de vida fins a l'any 1938 en què va morir de tuberculosi.

INICI DE CAMPANA

Inici de campana
efímer entre els arbres
- fora porta - de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.


(D'Imitació del foc, 1937)

dissabte, 19 d’abril de 2014

"A Joan Miró" - Albert Manent

Albert Manent
Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, Maresme, 23 de setembre de 1930 – 14 d'abril de 2014) fou un escriptor català, fill del també escriptor Marià Manent. Llicenciat en dret i en filologia catalana.
A la facultat de Dret conegué personatges com Josep Maria Ainaud de Lasarte i Ramon Folch i Camarasa. Ha destacat en el camp de la poesia, la narrativa i la història (incloent-hi celebrades biografies literàries, com la de Carles Riba, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), J. V. Foix, Marià Manent i Tomàs Garcés). Per altra banda, va participar activament en la resistència catalanista contra Franco (també des de l'exili). El 1949 participa en la publicació d'una Antologia Poètica Universitària (150 exemplars) juntament amb Josep Maria Espinàs, Joan Raventós, Josep Maria Ainaud... Volien demostrar que hi havia una nova generació amb empenta. El text que encapçala l'antologia el 1950 és d'Albert Manent. També col·laborà a la revista Curial amb Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter, Cabestany... Aquells anys assisteix a classes de català que donava Joan Triadú a casa de Josep Maria Folch i Torres i participa en lectures poètiques a casa Sunyer. Més endavant, en democràcia, ha treballat en l'Administració de la Generalitat de Catalunya amb càrrecs de responsabilitat i àdhuc com a assessor del president Jordi Pujol, a qui conegué durant els anys d'universitat, quan funcionava el FUC (Front Universitari Català). Del 2000 al 2004 va ser director del Centre d'Història Contemporània i des de la seva fundació (1980) fins al 2010 va presidir la Societat d'Onomàstica; en aquest any va ser substituït per Josep Maria Albaigès i Olivart. Ha col·laborat amb diversos mitjans de la premsa escrita, especialment amb Serra d'Or, de la qual fou un dels fundadors.

La seva tasca ha comptat amb nombrosos reconeixements; per exemple, el títol de Mestre en Gai Saber, el premi Josep Pla (1987) per Solc de les hores, el premi Ramon Trias Fargas (per una biografia de Fèlix Millet publicada el 2003) o la publicació del llibre d'homenatge Records d'ahir i d'avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. El 2011 va rebre el 43è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural. El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

A JOAN MIRÓ

Vindrem d'antics palaus a noves sangs,
latents i obertes com serpents.
Tot és nostre i proper, refent-nos i nodrint-nos,
com una primavera que comença:
línies conjurant llunes o remoroses aus,
al·lucinants paraules mai no dites
i mons per néixer encara.
Ulls despresos del somni,
reals des d'una altra esperança.
Colors com reialmes pròdigs o tempestes;
estrelles d'infantesa i mans que s'obren
cap a esquerps horitzons.

I ens sobta aquesta sang, com somniades serpents,
com un vi nou i aspre,
i vetllem meravellats entre les formes pures.



(D'Hoste del vent, Barcelona, 1949)

divendres, 4 d’abril de 2014

"L'altre cel" - Antoni Canu


Antoni Canu
Antoni Canu és, avui, un dels pocs referents de la literatura catalana contemporània de l'Alguer. Nascut a Ocier, a Logudoro, aquest sard, alguerès d'adopció, té publicats dos llibres de poemes: Poesies (1995) i En l'arc dels dies (2000), ambdós de la mà d'Edicions del Sol, de l'Alguer. La seva poesia ha estat definida com el desig de fer prevaler la tradició i la memòria davant la realitat present, gairebé sempre amarga i dolorosa. D'aquesta manera, els seus poemes destil·len alhora una nostàlgia feliç i el dolor d'una absència, en el que Júlia Lanciani, prologuista del segon llibre, ha definit com a poesia de memòria i intuïció.
En aquest número de Tossal, presentem dos poemes inèdits de la seva obra, que evidencien una influència que el mateix poeta ha posat de manifest: la de Salvador Espriu. I és que per a Antoni Canu el model del poeta de Sinera s'ajusta perfectament a la seva sensibilitat poètica, en el que segurament deu ser la seva principal font.
L'ALTRE CEL
La falç talla les testes grogues
del forment.
Esverades
miren les sàvies rugues de la terra
i l'infinit.
Una bandera de calandries
s'agita en el cel,
vola sobre l'humiliada esperança
que vaga entre els rostolls
i el cruixir del sol.
En l'aire
el fresc olor de la palla
pareix purificar les ànimes
que vanen vers l'altre cel
on no hi ha germà de matar,
on la secreta llum
ostenta tot el seu poder
a segellar la Veritat
en el silenci.

dijous, 3 d’abril de 2014

"Viatge" - Mariola Nos

Mariola Nos
Mariola Nos: la poesia com a exigència de veritat

Conec  Mariola Nos des de fa molts anys. Si bé no crec que siga necessari detallar la data concreta en què ens vam conèixer (es tractava, en tot cas, dels primers anys de la dècada dels 80), sí que pot resultar interessant conèixer el context: el bar de l’Institut Leopoldo Querol de Vinaròs. Jo acabava d’aterrar a l’Institut, jove i tendre, encuriosit per aquell nou món que se m’obria davant dels meus ulls, amb un desig boig de menjar-me’l. I la casualitat féu que, inesperadament, em trobés parlant amb dues xiques tres anys més grans que jo, guapes, interessants, modernes, maquillades d’una manera agosarada, que tenien interès per mi i per les coses que jo,  innocent, els podia explicar. Una d’elles era Mariola. Quasi diàriament compartíem l’hora de l’esmorzar, xerrant, tot i la diferència de tres anys que, en aquells moments, eren tot un món, una galàxia, una eternitat. Aquesta relació va durar fins que, elles van haver de marxar a estudiar a la Universitat. Sempre em va fascinar, però, la decisió que m’explicava Mariola en aquelles converses de mitja hora, entre classe i classe, la seva voluntat de matricular-se en la Facultat de Filosofia, d’atrevir-se en aquesta carrera tan difícil i, alhora, tan fascinant. Després ens hem retrobat, amb alguns anys més tard, jo sense quasi cabells i Mariola igual de guapa i moderna, igual d’agosarada i de rebel.

Em ve de gust recordar aquesta petita anècdota per dues raons. La primera, perquè em sento molt orgullós de poder escriure aquestes breus paraules que encapçalen el seu primer llibre poemari: Em remou la sinceritat; que haja decidit donar el pas i que vegen la llum aquests poemes que, com s’afirma en la breu nota inicial que encapçala el recull, han servit per fer sortir del seu amagatall paraules (sensacions, vivències, sentiments, etc.) que potser durant massa temps havien restat ocults, reclosos o fins i tot encriptats. La segona, i no menys important, perquè d’alguna manera, adverteixo un lligam profund entre aquella Mariola que vaig conèixer, quasi adolescent, i la Mariola que es deixa entreveure entre els versos que la lectora, el lector, té ara entre mans. No perquè la veu que hi parla no siga una veu adulta, reflexiva i madura, sinó perquè hi predomina el sentiment d’inconformisme, d’inquietud, de desig d’alliberament, gosaria dir, que en va captivar la primera vegada que la vaig conèixer.

Perquè, en definitiva, Em remou la sinceritat és un llibre arriscat que mostra escriure com una necessitat íntima de veritat, però també com una reflexió sobre el joc de la vida, on hi és present la il•lusió i el desencís, la construcció i la destrucció, l’amor i el dolor, l’exploració del coneixement i l’assumpció dels límits: “Romandràs amb mi/ després/ de mi” (“Absent”).

En certa mesura la poesia de Mariola Nos és una exploració, una indagació sobre la vida i les seues perplexitats, una búsqueda per la comprensió de l’existència a partir de la pròpia quotidianitat, de l’enteniment de les relacions personals, de la complexitat del sentiment de l’amor, sovint esclau de la pròpia passió, que pot esdevenir obsessiva, en un esforç de coneixement que sovint vol acostar-se a la veritat d’una intuïció obscura. Poesia a la recerca d’una veritat vital, a través d’un impuls indagador potent, essencial: “Parla la nuesa/ que només tu/ saps/ que et cobreix” (“De l’ànima”). S’hi vol arribar a una veritat a través de la necessitat del despullament emocional, d’una mena de confessió conscient i pública, que només pot oferir la paraula poètica, que en lloc de pretendre explicar, racionalment, la realitat, és sempre capaç d’anar una mica més enllà, se sent més poderosa per dir-ho tot sense dir-ho explícitament, perquè acompanya emotivament: “Cosides les parpelles/ esclaves del no-veure, /amb mirada/ d’ulls de vidre” (Aroma).

Només d’aquesta manera es pot teixir líricament les paraules amb els fets, els desitjos amb les realitats, les culpes amb les excuses, les frustracions amb els anhels, les decepcions a les raons que puguen explicar-les, una mena d’acumulació dels fragments d’una experiència interior sovint caòtics, desconcertants, però ben reals. Aquesta ambigüitat, res gratuïta i conscientment buscada per Nos, produeix un “efecte de veritat”, als ulls del lector, tot subratllant la immediatesa de cada situació proposta, ja que, a l’igual que en la vida real de cada dia, allò que copsem al nostre entorn són fragments inconnexos d’històries els antecedents, les circumstàncies i els contextos implícits i explícits de les quals desconeixem per complet: “Si no fos per tu/ em deixaria anar” (“Malabarismes de la vida”). En conseqüència, la veracitat a què aquests poemes aspiren no és una dada en brut, sinó el producte d’un conscient treball de depuració. Per això se’n presenta tan despullada d’accessoris, d’elements argumentals no essencials, que podrien afeblir la seua autenticitat.

És la de Mariola Nos una poesia de coloració clara, sincera, no li agrada el to sensibler, ni defuig mai la confrontació, ni el maquillatge dels sentiments. És dura, autoconscient, franca, però també subtil. Que sap transmetre tot allò que hi ha de positiu, malgrat el patiment, en l’experiència del dolor que hi ha en la vida, en l’amor i en la (seua) mort. I és també, la de Nos, la poesia d’una dona, vitalista, que mira i escriu la realitat a través dels ulls d’una dona, com no podia ser de cap altra manera, que no es conforma: mai no és autoindulgent. Vol i necessita lluitar per la (seua) llibertat: per la felicitat. Sempre, però, amb una actitud insurrecta, inconformista, vital i valenta: “Arrenca’m de la terra/ d’arrel/ que la meua saba continuarà” (“Bandeja’m”).

Al món literari vinarossenc i català en general ha aparegut una nova veu. És la veu d’una poeta enèrgica, autèntica, d’una dona que estima la vida i que li agrada de viure-la, d’una dona conscient que la nostra existència és tancar etapes,  i  obrir-ne de noves; que sap que la paraula poètica esdevé una sòlida i concreta consciència sensible: un anhel de llibertat i una exigència de veritat que han trobat la seua millor forma d’expressió.

Joan-Elies Adell
L’Alguer, març 2014.


VIATGE


Tanco la porta per fora
on la roba negra
penjada als fils
sembla l'ombra
del que vaig ser
ahir

Vestida de dol

Acompanyada ara
per una pluja de records

i ell

descorro la cortina
que dona a Rambles
només un poc
per fer un ull

tímidament
despullada

Davant o ben a prop
està el Pastís
crec

No he tornat
més

En el tancat
d'on vaig tirar
la clau
el recordava

igualment

Em diu que si
que està ahí

Respiro
amb un somriure

Allà al Timbal
m'han dit que així
entra l'alè
sense voler

Ja hi veurem

A les dues del matí
són les tres

Un altre canvi
Una altra pèrdua

Fins a l'altra




(Mariola Nos. Març 2014) Inèdit.