Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dilluns, 31 de març de 2014

"L'estela de la platja" - Salvador Jàfer

Salvador Jàfer
Salvador Jàfer i Sanxis (El Ràfol de Salem, la Vall d'Albaida, 31 de gener de 1954) és un poeta valencià en llengua catalana.[1][2][3] Membre de la generació de joves poetes valencians sorgida en els anys 1970, congriada al voltant de l'antologia de poesia valenciana contemporània Carn fresca (1974) d'Amadeu Fabregat. La generació del 70, al País Valencià, es donà a conèixer arran dels Premis Octubre de 1973: Salvador Jàfer fou finalista del premi de poesia Vicent Andrés Estellés amb L'esmorteïda estela de la platja. Professor de català des de 1976, en l'actualitat exerceix la docència a l'Escola Oficial d'Idiomes de València.

Fill del Ràfol de Salem, al vessant nord de la serra del Benicadell, i de la família de llauradors formada per Salvador Chàfer Senabre i Edelmira Sanchis Alborch, que tingueren a Salvador, el menut, i dues filles més, Teresa i Edelmira, nascudes en 1940. La infantesa del poeta transcorregué al seu petit poble. Estudià el batxillerat a l'institut d'Albaida i, en 1970, es matriculà a la Universitat de València en la carrera de Filologia, en l'especialitat de francès i italià.
Llicenciat en filologia i amb el títol de mestre de català, des de 1976 fins a 1982, Salvador Jàfer fou docent de llengua i literatura catalana d'ensenyament mitjà a instituts de València i Cullera. Posteriorment, entre 1989 i 1992, treballà com a assessor lingüístic a la Radiotelevisió Valenciana. A partir d'aquest darrer any s'interessa per aprendre àrab, rus i anglès. També ha mostrat interès per la història de l'antiga Al-Àndalus i per la religió islàmica, l'espiritualitat sufí, la simbologia, la mitologia i l'arquetipologia, com trobem al seu web La terra d'enlloc. Fruit d'això i d'estades perllongades al Marroc en la maduresa és la seva conversió a l'islam. Altrament, ha traduït al català composicions de Pier Paolo Pasolini, Henri Michaux, Dino Campana, Fernando Pessoa, Renat Nelli, André Breton, Federico García Lorca, Rafael Alberti, Wallace Stevens, Guido Cavalcanti i Malek Chebel.
Salvador Jàfer s'autodefineix a La terra d'enlloc com a indolent i contemplatiu, persona que ha fet una mica de joglar i una mica d'aede i «que li hauria agradat seguir alguna via perduda que no ha trobat encara». Participà en la formació del col·lectiu poètic Selva Negra (1986), amb Fanel Falcó, Francesc Garcia Donet i Joan Francesc Bolufer, i en la performance de Poeimusia (1986), amb Pep Llopis i Montse Anfruns.

Obra poètica

El sol de migjorn. Publicat parcialment a l'antologia Carn fresca (València, L'Estel, 1974) i sencer a Produccions Ansietat (1970-1988) (València, 3i4, 1988).
El foc m'esguarda. Publicat parcialment a l'antologia Carn fresca (València, L'Estel, 1974) i sencer a Produccions Ansietat (1970-1988) (València, 3i4, 1988).
L'esmorteïda estela de la platja (València, 3i4, 1974).
Lívius Diamant (Barcelona, Llibres del Mall, 1975).
Els caçadors salvatges (València, 3i4, 1984).
Navegant obscur (València, Gregal, 1987).
Produccions Ansietat (1970-1988) (València, 3i4, 1988).
El desert (Carcaixent, Edicions 96, 2002).



 L'ESTELA DE LA PLATJA

[11]
Els jardins de la fosca, oberts a quatre veles,
neguen amb la presa dels ocellots lunars
la immaduresa insomne de tots els gats perduts.
Fructifiquen les urpes, els espills de la festa,
botxins de la cançó. Els cabells s'eriçonen
en sentir els maulets d'aquests feréstecs monstres.
Quan llepen el silenci amb llurs llengües de vibra,
hi deixen la suor de baves llefiscoses.
Mata'm, baldament una estona del delit
vingui de la presa, aigua folla de la deu,
coltell per a l'espill. Hi tinc esment
de no poder salvar-me, calfred de la boira cega,
acoltellada nit.


[13]
Trasbals de jocs, encens de carn hi crema,
cristall d'amor a trenc de nit.
Bufen xalocs als rierols del calze
o l'àguila diu que no està sola.
Prens comiat de tu com si volguessis
arrabassar la pedra o trastombar els focs,
joiells nacrats sobre el teu pit.
Escolta'm el glatit d'aquesta lluna.
Hi deixo veles, tresors, cuirasses d'or,
destrals per a la pena de demà,
quan ja no sentiré, tenebra, l'estimball,
el meu fresseig cap a la runa.
I caure en aquest clos serà delit
o vela desplegada en mars d'escletxes,
obertes raconeres de petxines imantades,
hereves dels meus sols i carcelleres
dels meus ulls, forjades de la festa,
crescudes en redòs per al combat,
esveltes amazones, fletxes del meu verí.


[23]
Cada dia m'invento el teu crit, el teu nom,
la teua veu de nacre esqueixada i sola.
Quan ja no em restin més estels per ser cremats,
ni pugui assasinar cap lluna acoltellada,
m'arraparé el teu pit, el metall que volia

la crinera incendiada.

dimecres, 26 de març de 2014

"Pleniluni a la Ribera" - Joan Llacuna

Joan Llacuna
Joan Llacuna.Va néixer a Igualada l'any 1905, a la casa familiar del carrer de l'Aragall (actualment carrer Antoni Franch), en una família d'adobers. Es formà al Col·legi de les Escoles Pies ubicat a l'antic Convent de Sant Agustí. Als 15 anys entrà a treballar a l'oficina local de la Caixa de Pensions, entitat per la qual treballà fins a la jubilació. De jove se li despertà l'interès per la literatura i la poesia i mitjançant la lectura es formà de manera autodidacta. En paral·lel es despertà en el poeta una profunda consciència religiosa.
El 1924 publicà els primers articles en revistes locals. A partir de 1928 publicà els primers poemes a la premsa. Fou un dels fundadors de la Revista d'Igualada, el 1929, i del grup Anabis, el 1944. Publicà poemes en periòdics com El Temps de Valls, el 1931, La Revista de Josep Maria López-Picó i el suplement literari de La Publicitat o La Veu de Catalunya.
De 1927 a 1933 va treballar en oficines de la Caixa a Sitges, Balaguer, Barcelona, Tortosa, i Valls. A Valls va conèixer la Teresa Puig i Garrell, amb qui es casà l'any 1931. El 1933 retornaren a Igualada, on Llacuna completà el llibre Ònix i níquel que publicà l'editorial Altés el 1934. El 1935 nasqué a Igualada Teresa, la seva única filla. La guerra civil espanyola suposà un cop important per a Llacuna. Va ser mobilitzat el 1938 i fou destinat a fer serveis auxiliars d'oficina a Manresa. Amb la retirada dels republicans, passà a França on fou detingut en passar la frontera i posteriorment repatriat i enviat a un camp de concentració proper a Santander, d'on va sortir gràcies als esforços de la seva esposa. La seva salut va quedar afectada i la seva personalitat va canviar. Llacuna va mantenir una breu però intensa relació amb Rosselló-Pòrcel.
Després de la guerra s'instal·là a Rubí, mantenint en privat la seva vocació poètica i treballant en el seu llibre principal, Aurora de l'Aragall, publicat el 1947 en una edició minoritària destinada a bibliòfils, il·lustrada amb aiguaforts de Grau-Sala. El 1961 va fer una edició popular del llibre, fet que el va portar de nou a l'actualitat. Va ser mànager de la seva filla Teresa Llacuna, que inicià una prometedora i prematura carrera com a pianista, completant gires de concerts per Europa. El 1965 es jubilà i establí la seva residència a Barcelona, amb un estat de salut molt delicat, i completà el seu darrer llibre L'espiga a la mà (1962), de poemes místics, publicats de forma pòstuma. Va morir el 6 d'agost de 1974 a Burzet (França), on passava l'estiu amb la seva filla.
L'escultor Josep Maria Codina Corona va realitzar a Igualada un monument a Joan Llacuna.

PLENILUNI A LA RIBERA

-Quina aigua
més clara,
més neta,
pare,
mareta!

I com s'hi mira
la lluna,
pare,
mareta!

-I com s'hi miren
les bogues,
nina,
nineta!

-I com s'hi miren
els joncs,
i com s'hi miren
les canyes!

-I com s'hi miren
els oms,
i com s'hi miren
els saules!

Quina aigua
més clara,
més neta,
nina,
nineta!


dimarts, 25 de març de 2014

"Amor, Paisatge" - Juli Capilla


Juli Capilla
Juli Capilla (València, 1970) és llicenciat en Filologia Catalana a la Universitat de València, corrector lingüístic i d'estil, traductor, periodista i escriptor. Ha dirigit les revistes literàries Caràcters (entre 2006 i 2010) i Espai del Llibre i col·labora en diverses publicacions. Ha desenvolupat una llarga trajectòria com a crític literari i col·laborador periodístic a diversos mitjans: Posdata (Levante), El Temps, Lletres Valencianes, Saó, Avui, L'Espill, Llegir, El Punt. També ha estat corresponsal al País Valencià de COM Ràdio i del diari electrònic e-noticies.
L'any 2006 fou publicada la seva primera novel·la L'home de Melbourne (Premi de narrativa Benvingut Oliver 2005 de Catarroja, Perifèric Edicions). Des de llavors ha publicat diversos poemaris Llibre dels exilis[2] (Premi de poesia Vila de Lloseta 2006, Editorial Moll), Aimia (Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana 2007, Editorial Aguaclara) i L'instant fugaç (Premi de Poesia Ibn Jafadja, 2008).
El 2009, junt amb Toni Mollà va guanyar el Premi Ciutat de València de narrativa i poesia.



AMOR, PAISATGE

Romandrà el gest tibant i la mirada
en el blau net del cel, rere la pluja.
Els dits tindran la mida de les pedres,
com si temptaren unes mans, tremolosos,
i l’aigua s’estanyarà en la roca
com una làmina tènue i immutable.
En els cocons, hi haurà silencis tebis,
plens de ressons antics i miscel•lanis.
Hi haurà petjades fràgils en l’arena,
remors de veus a penes, inaudibles,
que remetran a escenes memorables.
En els gorgs roents, s’hi abrusaran
el tacte durador i la tendresa
que mai no aniran a raure a la mar
per bé que el riu s’obstine a percaçar-la.
L’amor serà la darrera consigna
i alhora la coartada de l’amor;
el paisatge en serà la silueta,
l’ombra cautelosa, el testimoni
mordaç del gest tibant, i la mirada.

dilluns, 24 de març de 2014

"Pregó infantil" - Vicent Pau Serra

Vicent Pau Serra
Vicent Pau Serra Fortuño (Almassora, 1944-Castelló 2013) mestre , poeta , etnòleg i Medalla de les Festes de Castelló en 2012 , a qui tant deu el món de la cultura i la festa d'aquesta ciutat . Membre de la Colla El Pixaví , autor de la lletra del Pregó Infantil de les festes de la Magdalena de Castelló , guanyador de quantitat de premis literaris , membre actiu de les Jornades de Cultura Popular , escriptor del Pont de Lletres , amant dels jocs tradicionals i la ' dolçaina ', entre moltes altres qualitats , ressalta Juanjo Trilles , portaveu de la Federació de Colles de Castelló . El màxim reconeixement del món de la festa a la ciutat , per la seva trajectòria , el va rebre el 2012 , en ser distingit el 2012 amb la Medalla de les Festes " en reconeixement a la seva trajectòria " . "Per tota una vida dedicada a la investigació , promoció i difusió de la cultura festiva castellonenca " . Des de molt jove va mostrar un gran interès i col·laborar amb el món de les festes , tant amb el de la Magdalena com celebracions a la ciutat . També va col·laborar durant anys amb la Junta de Festes. Va ser guanyador de nombrosos premis literaris com tres Flors Naturals , col·laborador del Certamen Literari de la Mare de Déu del Lledó , Premi de Poesia 'Miquel Peris' , entre d'altres. Entre les seves aportacions més importants i populars , Serra va ser el creador del text del Pregó Infantil de les festes de la Magdalena , a més d'un expert escriptor de goigs per diferents ermites i un membre destacat de la colla Pixaví .


                                                                 PREGÓ INFANTIL


            
          
L’alcalde de Castelló
per mig d’este pregoner
vol fer al poble saber
que hem cumplit la tradició.
Feta ja l’obligació
ara la nostra ciutat
es farà tota un esclat
de festes i de cançons
sense més imposicions
que les que són d’obligat.

Castelló no oblidarà
els xiquets en Magdalena
perquè som memòria plena
d’històries per al demà.
I esta festa és la que ens fa
comprendre en una setmana
que som d’arrel valenciana
i d’empelt castelloner.
“Set dies per a saber
que som els fills de La Plana”.
          
Els xiquets som poble ja.
Som el futur i esperança
d’un Castelló que hui avança
i que ningú pararà.
Som la força que farà
de Castelló la ciutat
en la que tots hem somniat.
Som els que tenim l’herència
de mantindre la presència
d’un gloriós i antic passat.

Els xiquets volem cridar
que, com que és festa al carrer,
per uns dies s’ha de fer
una ciutat per jugar.
Si tots hem de celebrar
set-cents anys de tradició,
és just i dins de raó
que proclame qui més mana
que, almenys per una setmana,

serà “de tots” Castelló.