Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dimarts, 30 de desembre de 2014

"Olivera" - Carles Fages de Climent

Carles Fages de Climent
Carles Fages de Climent (Figueres, 1902 - 1968) fou un narrador, dramaturg, poeta, crític d'art i literari, i periodista altempordanès.
Va néixer a Figueres el 16 de maig de 1902, fill d'una nissaga empordanesa, la qual posteriorment va retratar amb orgull a la seva novel·la Climent (1933). La seva infantesa la va passar a la casa pairal de Castelló d'Empúries, on va iniciar els estudis i, de tant en tant, passava els estius a Torroella de Fluvià, concretament a Palol de Fluvià pairalia del terme municipal.

Després de fer l'escola a Castelló d'Empúries, en el 1913 comença els estudis de batxillerat en el col·legi dels Jesuïtes de Sarrià del carrer Casp de Barcelona. En el 1919, es matricula de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Se suposa que va ser a Figueres on es van conèixer amb Salvador Dalí, probablement amb motiu d'alguna primera irrupció pictòrica pública o d'alguna exposició col·lectiva en que devia participar Dalí a partir del 1921, però no es té constància fefaent, del moment i el lloc on es va produir aquesta primera relació. Ja a la universitat, Fages coincideix amb Eugeni d'Ors, Josep Mª de Sagarra, Carles Riba i d'altres figures de les Lletres a la penya de l'Ateneu. Posteriorment va a Madrid, on es doctora en Llengües clàssiques (amb una tesi sobre el paisatge en la poesia d'Homer) i on coincideix de nou amb Salvador Dalí, i, mitjançant aquest, amb Federico García Lorca. Va passar la majoria de la seva infantesa a la casa pairal de Castelló d'Empúries que tenia un hort on ara hi ha el Portal de la Gallarda, un restaurant dels seus antecessors. Molt jove inicia una fecunda activitat literària, centrada principalment en la poesia.

A vint anys obté la Flor Natural als Jocs Florals de Girona (1922). El 1923 es dóna a conèixer públicament amb un recital de poesies a la Biblioteca Popular de Figueres i poc després comença a publicar la seva obra poètica amb el llibre Les bruixes de Llers (1924) amb il·lustracions de Salvador Dalí i pròleg de Ventura Gassol. Carles Rahola considerà que aquesta obra significava "la revelació d'un talent èpic". Casat el 1926 amb Ramona Mir i Vidal, va anar a viure a Barcelona on es va dedicar gairebé exclusivament a la literatura. En el transcurs dels anys, el matrimoni va tenir quatre fills: Maria Lluïsa, Marc Enric, Maria Antònia i Pere Ignasi, el més petit dels quatre. L'any 1929 edita El Bruel, seguit de la novel·la Climent l'any 1933. La Guerra Civil el troba a Castelló d'Empúries on es veu espoliat dels seus béns. Torna a Barcelona i publica llavors, el 1938, els Sonets a Maria Clara. Acabada la guerra i amb problemes econòmics, decideix fixar la seva residència a la casa pairal de Castelló d'Empúries.

Carles Rahola en la seva Antologia de prosistes i poetes catalans, publicada a Girona el 1933, no dubtà a incloure-hi Fages de Climent al costat de prohoms de les lletres catalanes, com Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, Joan Alcover, Anicet de Pagès, Guerau de Liost, Josep Maria de Sagarra i Víctor Català". Aconsegueix també la Flor Natural dels Jocs Florals de Girona, Mallorca, Barcelona, Sant Sadurní d'Anoia, i el premi de Poesia Catalana de la Ciutat de Barcelona el 1959, entre d'altres. Col·labora també en diferents diaris i revistes (La Vanguardia, Diari de Barcelona, Telestel, Los Sitios, etc.). Els últims anys de la seva vida, Fages els passa lluny de Barcelona, al seu Empordà natal, a la casa pairal de Climent, a Castelló d'Empúries. El dia 1 d'octubre de 1968 mor a Figueres. Poc abans de morir demana escoltar la Missa de Rèquiem de Fauré.

El seu nom i el de dues de les seves obres, Dama d'Aragó i Tamarius i Roses, van ser posats a tres carrers de Figueres. El 16 de maig del 2002 l'Ajuntament el va nomenar Fill predilecte de la seva ciutat, a títol pòstum. També porta el seu nom la Biblioteca Municipal de Figueres.

OLIVERA

No vull, per viure, els fums d'opi
que m'ofrena la ciutat,
sinó l'aspra voluptat
d'un vi bru de celler propi.

Sabré, quan la mort s'apropi,
acceptar el conhort del Blat
si mai per tu he plorat
llàgrimes de telescopi!

La vida no em fou baldera:
he dit himnes als fonolls
i he libat als alcofolls

de N'Orfeu i Taballera.
Vull morir com l'olivera
encerclada de rebrolls.

dilluns, 29 de desembre de 2014

"Cançó Malalta" - Josep Antoni Ferrer i Perales

Josep Antoni Ferrer i Perales
Josep-Antoni Ferrer i Perales va nàixer a l'Alcúdia de Crespins (la Costera) el 1943. Ha cursat estudis de Filosofia i Teologia i és professor d'ensenyament secundari. En l'àmbit literari s'ha centrat en la producció en vers. Comença amb un poemari en castellà Fragmentos con figuras para un vaso minoico (1978) i ja en la dècada dels vuitanta es decanta pel valencià publicant Partitura laberint (1984), premi Ausiàs March de 1983, Cançó de bressol per a ajudar a bendormir galàxies (1986), premi Vila d'Alaquàs de 1985, i Bagatel·les (1990). Posteriorment, ha publicat Pietà (1993) i Cant temporal (2000). D'altra banda, ha col·laborat en revistes, com ara Saó, i ha publicat “L’art de la fuga”, un text de reflexió crítica sobre la poesia de Gerard M. Hopkins, aparegut com a epíleg als Sonets complets d’aquest poeta.



CANÇÓ MALALTA

A Màrius Torres, in memoriam


Ara que puge a Puigdolena,
doldre'm
del que mai no m'ha estat edat perfecta,
ja de res no em valdria.
Car no sóc l'únic ser que amunt i avall tragina
la roda de la vida.
Ni l'única filosa
que, dies de teixir i nits de desteixir-se,
l'ombra
coneix en el tapís
i el llamp alhora de la cara encesa.
I ara que torne a Puigdolena,
puge,
febrosa en el meu pit,
la càrrega del temps, l'antic dolor incòlume
d'un món emmalaltit creant-se i descreant-se.
I ara que teste a Puigdolena,
deixe
forment, orgia, segles, i sang i força i lluita,
i el rou de les albades,
als corcs de Koch que em minen nom i torres.
I ara que muir a Puigdolena,
parle:
del cor al moll dels ossos,
m'ha teixit de bescara, d'adob i d'humus d'unes vides altres
la filoja de Déu.
I aquest temps imperfet ha fet la resta.

dimarts, 25 de novembre de 2014

"Aparicions" - Francesc Vallverdú

Francesc Vallverdú
Francesc Vallverdú (Barcelona, 1935-2014) poeta, sociolingüista, crític literari i traductor. Ha treballat com a editor i assessor editorial.

És considerat un dels més ferms cultivadors del realisme social en poesia, amb llibres com Com llances (1961), premi Joan Salvat-Papasseit, Cada paraula, un vidre (1968), premi Carles Riba, Somni, insomni (1971), Retorn a Bílbilis (1974), premi Ausiàs March de poesia de Gandia, Leviatan (1984) o Encalçar el vent (1995). També és un dels introductors de la sociolingüística als Països Catalans, amb obres com L'escriptor català i el problema de la llengua (1968), Dues llengües: dues funcions? (1970), El fet lingüístic com a fet social (1973), premi Octubre-Joan Fuster d'assaig i L'ús del català: un futur controvertit (1990), entre d'altres. El 2009 es publica la seva obra poètica completa, Temps sense treva.

Ha estat assessor lingüístic de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1985-2006) i del Gran Larousse català (1987-1993), director de l'Enciclopèdia de la llengua catalana (1999-2002), un dels fundadors del Grup Català de Sociolingüística i director de l'anuari Treballs de Sociolingüística catalana (1977-2002).

Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (Secció Filològica) i soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


APARCIONS

Vingut el son, se'ns obre cada nit
el més secret viatge que ens endinsa
en la foscor. Potser entrarem al somni,
on el real resulta més tangible
que el dia abans, i els turments ens tenallen
enmig d'esglais que duren mentre el son
s'ensenyoreix de tots els nostres actes.
D'altres moments, el viatge ens emmena
a un bell indret, oasi de delícies
o paradís de plaers prohibits,
i el despertar no ens regala la calma
que ve després d'un malson, sinó pena
i enyor, potser, per la felicitat
que s'ha esvaït. Però el son no sols duu
turment o goig en la boira dels somnis,
ja que sovint, si encara som sensibles
a un bri de llum, quan la son ens abraça,
sentim a prop el segell de l'abisme.


(14-III-1995)

dimecres, 19 de novembre de 2014

"Sóc el més clar" - Xavier Bru de Sala

Xavier Bru de Sala
Xavier Bru de Sala i Castells (Barcelona, 24 de setembre de 1952) és un escriptor i articulista català, conegut amb el nom de ploma de Xavier Bru de Sala. Llicenciat en filologia catalana, ha desenvolupat una intensa activitat com a polemista amb articles a la premsa diària. Columnista durant 10 anys a La Vanguardia, ha publicat les seves opinions en mitjans com l'Avui o Catalunya Ràdio. És membre del consell editorial d'El Periódico de Catalunya i vicepresident del Cercle de Cultura. És coneguda la seva dedicació a l'escena, amb versions de Cyrano de Bergerac, Pigmalió, o el llibret de Mar i cel. És membre del PEN català (fou secretari entre 1985 i 1989) i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

El 1973 va ser cofundador de Llibres del Mall. Fou director literari d'Edicions Proa entre 1984 i 1987, Director General de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya amb Convergència i Unió (CiU) entre 1988 i 1991. El 1997 va comissariar l'exposició Barcelona-Madrid 1898-1998, sintonies i distàncies, del CCCB. Més endavant treballà com assessor cultural de la Cambra de Comerç de Barcelona entre 2001 i gener de 2009, quan assumí el càrrec de primer president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, al que va renunciar al mes de setembre del mateix any, fet que comportà una forta polèmica en el sector. Oficialment s'afirmà que la seva sortida era causa d'una decisió personal després de l'etapa de posada en marxa de l'organisme, si bé algunes veus del mateix Consell van destacar-ne el seu «excés d'autoritarisme».

Dos anys després va formar part del consell assessor de CiU a les eleccions generals espanyoles de 2011. També va ser el comissari de les III Reflexions Crítiques sobre la Cultura Catalana (2011) i comissari general de l'Any Espriu (2012). La retribució de 123.420 euros per la seva tasca en l'Any Espriu, el 10% del pressupost destinat a aquesta commemoració, va aixecar la crítica de diverses veus, com la portaveu parlamentària d'ICV-EUiA, Dolors Camats, que qüestionà aquest sou mentre algunes activitats de la commemoració no estarien garantides.

Com a escriptor, ha estat autor de nombroses adaptacions teatrals, de poemaris i de llibres d'assaig. La seva producció literària ha rebut diversos premis. Com a articulista, va començar a publicar articles el 1991 a El Observador, diari impulast per Lluís Prenafeta. Després va col·laborar amb mitjans com l'Avui, El Temp Catalunya Ràdio o Ràdio 4. Va publicar periòdicament articles a La Vanguardia durant 10 anys. Actualment (2014) publica una columna d'opinió a El Periódico de Catalunya. En aquestes publicacions ha publicat alguns dels seus polèmics articles, com la seva crítica a l'escriptor, periodista i editor Josep Maria Espinàs, a l'editorial Quaderns Crema, al Premi Llibreter de narrativa del 2005 John Lanchester, a qui anomenà «pseudoescriptor amb brillantina» o l'acusació de violació dels drets d'autor a la Viquipèdia, tots ells resposts i relativitzats per altres articulistes.

Poesia

1973 — La fi del fil. Barcelona. Proa
1973 — Les elegies del marrec. Barcelona. Curial
1979 — Fràgil. Barcelona. (reeditat el 2003)
2004 — Oratori. Barcelona. Empúries

SÓC EL MÉS CLAR

Ben lluny del riu de l'aigua neta i pura
clamo a l'orat que em digui el meu destí
cerco combat retrunyen les espases
de tots els mals

Enllà del mar tambors de festa aclamen
el meu pas lleu i l'hora es torna dura
i dic que vull el món més ric i prim
i sense embulls

Després del crit silenci sóc dels astres
ben dibuixats contorns de foc i fil
els vostres morts són llum de vida nova
als defallents

Tan lluny de tu que et dic la meva dona
sóc las al jaç i espero passar d'hores
de flams vermells voltat el cos, la testa
m'he coronat


(Del llibre La Fi del Fil. Barcelona: Proa, 1973, p. 41)

"Vol" - Elies Barberà

Elies Barberà
Elies Barberà Bolinches (Xàtiva, 1 de maig de 1970) és un poeta i actor valencià.

Llicenciat en Filosofia, després de treballar a Vall-de-roures i Alcoi com a professor, abandonà l'ensenyament i marxà a Barcelona on estudià i es llicencià en Art Dramàtic. Com a narrador publicà Quaranta contes breus i un llarguíssim poema d'amor (2000), i com a poeta ha publicat Mata-rates (i altres vicis) (2003), Equilibrista (2004), Zoo (2006), Aixàtiva, Aixàtiva (2008) i Allà on les grues nien (2009). Per les seues obres ha rebut diversos premis i guardons. Com a actor, entre altres obres ha participat, en Phöebon i El Gran Paulo de Tadeus Calinca; Contes estigis o el cabaret dels morts d'Albert Mestres i direcció d'Iban Beltran (2004); La torna de la torna (2005) direcció d'Albert Boadella; diverses produccions del col·lectiu ÀreaTangent; Un altre Wittgenstein, sisplau, text i direcció d'Albert Mestres (2009); Músiques de l'Holocaust, amb el Brossa Quartet de Corda; El casament d'en Terregada de Juli Vallmitjana i direcció de Joan Castells (2009). Forma part de les companyies Teatre de l'Enjòlit i La Soga.


VOL

baix les sedes dels somnis
vole de nits, colgat
de vels, ulls clucs, sense ales
vol raset a dos pams
del terra, vivament
vole com els gripaus
naden en les curulles
aigües d’ambre dels guals.
la plaça de la Bassa
carrer de les Botigues
voleie com les volves
ingràvid làbil gire
cabussat en la nit
terbolí i caramull
a mercé de corrents
impuls de vol i brum.
la placeta d’Enriques
i el carrer dit de Bruns
les cames llargues
els braços nus
com un gripau
m’enfile amunt
tirabuixons de l’aire
i remolins de buf
penetre les membranes
plàcidament avance...
Collar de la Coloma
la costa del Castell
ja grimpre per revoltes
per torrents volander
m’agombole en les ones
de l’espai solitari
bressolat en ses mans
invisibles vibràtils
espirals cabrioles
revifalls cascavells
vole com els gripaus

volantiner celest.