Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dijous, 31 d’octubre de 2013

"Brindis" - Gabriel Alomar

Gabriel Alomar
Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, 1873 - El Caire, 1941. Poeta, prosista i assagista. Fill de Joan Alomar i Barbarín, oficial de l'exèrcit, residí fora de Mallorca: començà el batxillerat a Àvila i el continuà a l'Institut Balear, on rebé el mestratge de Gabriel Llabrés i de Pons i Gallarza. El 1888 inicià estudis de Dret, que abandonà, i de Filosofia i Lletres a Barcelona, on refermà el catalanisme, legitimat per l'amistat amb Rubió i Ors. El 1896, llicenciat en Filosofia i Lletres, s'inicià en el món periodístic, col·laborant a La Almudaina i En Figuera, on signava amb el pseudònim «Biel de la Mel». El 1898 participà a Catalònia, a La Roqueta i en la creació de Nova Palma. El 1901 es casà amb Margalida Cifre, amb la qual tengué deu fills. Fou professor auxiliar de l'Institut Balear entre 1901 i 1909 i després catedràtic de Literatura a Gijón (1911), a Figueres (1912) i novament a Palma (1920), on fou mestre de Llorenç Villalonga, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Cèlia Viñas. El 1904 treballà a la redacció d'El Poble Català, on signava amb el pseudònim «Fòsfor: el qui fa llum», que s'avé a la concepció messiànica de l'intel·lectual modernista.



BRINDIS

Sento, amics meus, avui florir ma vida
en la corona d'un sol jorn de llum.
L'ànima sento que em sorgeix, esvelta
com un lliri radiant.

No ho escolteu? Entorn d'aquest cenacle
s'eleva el cor d'una potent remor...
És ella, és Ella, és la Ciutat, la musa
dels meus somnis i cants.

I vosaltres sou l'ànima mateixa
que a la grandiosa massa dóna un verb;
sou la rosa selecta on se congria
l'aroma seu dispers.

Un bategar de ritmes ens rodeja.
Dels obradors és l'incessant bullir.
Vibren les lires. Les filoses s'alcen
com vares de penons.

Fumegen en la nit les xemeneies.
Palpiten dins la fosca els estandards,
¿Quin evocar de pressentides glòries
cóva dins l'avenir?

I els vostres cors, acomodant-se al ritme,
s'incorporen al càntic febrosenc,
i dirieu que es broda una altra estrofa
de foc al nostre entorn.

L'estrofa immodulable que construeixen
com les torres d'una ampla catedral,
un vent que giravolta per les vies
i un pul·lular de gents.

El dringueig del crestall té ressonàncies
de la paraula ardent que no ens diem,
i floten, tot passant, els desigs nostres
com sonar de petons...

¿Com us diria l'efusió sagrada
que per a mi desborda aquest instant?
¿Com us diria el flamejar magnífic
de l'antorxa interior?

Jo us porto, amics, d'una adormida terra
el perfum d'incensari dels meus pins,
flaire de tarongers, blancor florida
d'ametllers hivernals.

Mes també us porto, com filial ofrena,
la copa oberta del meu àvid cor,
per a que el vi de l'ideal que us crema
a gran doll hi vesseu.

Copa de l'esser meu, copa granítica
tallada en un penyal del Puig Major,
obre't sedenta com una corola,
al vi de la Ciutat!

I circula després, d'una mà a l'altra,
eucaristia d'un agap d'amor,
i hi beurem tots la sang de Catalunya
dins un vas mallorquí.

I els vostres llavis sentiran , bevent-hi,
una dolça i simbòlica sabor;
sumiran la unitat catalanesca
a travers terra i mar;

la conjunció d'una espargida raça
en el solar fervent d'una gran urb,
transfigurant la meva Barcelona
com el mur d'un Sion...

Amics, el Cigne espera... El meu navili
aparella les ales prompte al vol.
El seu ventre de cíclop ja flameja.
La banderola bat.

Que per a sempre en ma sandàlia resti
de vostres vies l'ardorosa pols,
i que el meu pit sempre conservi un hàlit
del vostre aire estrident.

Prenem comiat... Jo portaré a Mallorca,
dins la valva ambarina del vaixell,
del vostre vi simbòlic una gota
restada al fons del vas.

Una gota on fermenti l'amor nostre
com en el calze d'un diví ritual;
gota de sang materna catalana
dins un roc mallorquí.

I enllà del mar, l'escuma d'aquest brindis
s'inflamarà de nou en el meu puny,
i les colors d'un iris reflectant-s'hi
l'ungiran de claror.

Claror del vostre foc, de la lum vostra,
claror dels vostres caps i els vostres cors,
claror de la fornal i de la teia,
de caldera i de far.

Alcem els cors, tot elevant les copes,
per Catalunya i per la llibertat,
i que el sol dels nous dies ens embaumi
l'altivesa del front!


(Del llibre La columna de foc. Palma: Moll, 1973)

dilluns, 28 d’octubre de 2013

"I jo crec en l'amor..." - Joan Fuster


Joan Fuster
Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - Sueca, 21 de juny de 1992) fou un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l'assaig històric Nosaltres, els valencians, el seu llibre més influent, la seua tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi lingüística, història, filosofia i turisme. Està considerat l'assagista valencià més important del segle XX.
Fuster va ser l'assagista valencià més important de les generacions d'intel·lectuals sorgides després de la Guerra Civil, amb una força que depassà l'àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i cívica dels territoris catalanoparlants. Durant la dècada dels seixanta va esdevenir un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana, convertint-se en una figura clau en el nacionalisme valencià.

I JO CREC EN L’AMOR…

i jo crec en l’amor i no en la vida

l’amor és dins de mi com una terra
insaciable lúcida i sonora
com una fe o un cos o senyoria

l’amor és una ràbia precisa

és entre les parets imperdonables
és sota l’arc de les paraules sàvies
és en la cuixa esplendorosa i tensa
que es deixa transitar pels nostres besos

amor fam vàlida i deler d’escuma

l’amor és aquest signe aquesta fura
la vida és una fosca que ens escanya


jo no sé què és la vida i no m’agrada
deu ser aquest afany d’escriure versos
els versos a recules per l’arena

i jo crec en la mort i no en les passes


[Joan Fuster, Ofici de difunt, 1950]

dilluns, 21 d’octubre de 2013

"Diada dels morts en un any de guerra" - Joan Teixidor

Joan Teixidor
Joan Teixidor i Comes (Olot, 8 d'abril de 1913 – Barcelona, 10 de gener de 1992) va ser un escriptor i editor català.[1] Membre fundador dels Quaderns de Poesia i de la revista Destino. L'any 1935, publicà L'Antologia (de Pere Serafí). Amb Josep Vergés i Matas, fundà l'editorial Destino l'any 1942. Fou president de la Fundació Joan Miró entre 1975 i 1981.
També va col·laborar habitualment en diversos mitjans com La Publicitat, Mirador, Serra d'Or, Els Marges, Art, La Vanguardia o El País, entre d'altres.





DIADA DELS MORTS EN UN ANY DE GUERRA

Sense destorb els cementiris corren,
ignoren murs i s'esllavissen. Drets,
no sols xiprers vetllen els morts. Tot arbre
colga records entre celatges freds.

El dolç terrer clavetejat de sang
en l'aire brunz de trepidant història.
Colgats i tot, viuen els morts; encar
alenen en el fang i en la memòria.

Àdhuc el cos que l'aire prest corromp
en marge trist que cap al sol s’inclina,
tot esperant la resurrecció,
en ploma o riu o dintre el vent camina.

El fang que es pasta com el pa en el forn
de moltes vides aplegà fortuna.
¿Què fou d'això que dintre el sol daurat
visqué feliç o somnià la lluna?

Oh terra vasta per l'amor intens
i encara rica que promesa exhales:
l'herbei amarg esdevindrà llet dolça;
amb sang, donzella, compra amor les gales!

Si tot es vincla i és ardent i trist,
duren clavells i neixen violetes,
asserenades de saber que els plors
fruiten ulls negres en obscures pletes.

Matí d'hivern caminaré pel món,
la terra fosca brostarà per dins;
llavors colgada per la rella dura
assajada, ardida, arrecerats camins.

Vida de flors que congrià la mort.
Brutal ardència va pintar de foc
pètals i calzes: són obscurs, difícils,
els cants, la dansa, el més ingràvid joc.

La gràcia signa els esquelets nocturns,
Oh primavera dintre els cementiris!
Noies que xisclen furiosament;
La pols m'ofega i el perfum dels lliris.


(Del poemari Camí dels dies, dins Una veu et crida. Barcelona: Edicions 62, p. 119)

dissabte, 19 d’octubre de 2013

HA FALTAT EL POETA VICENT PAU SERRA I FORTUÑO. "Sempre hi ha un camí"

Vicent Pau Serra i Fortuño
La capital de la Plana plora la mort , després d'una llarga malaltia , de Vicent Pau Serra Fortuño, mestre , poeta , etnòleg i Medalla de les Festes de Castelló en 2012 , a qui tant deu el món de la cultura i la festa d'aquesta ciutat .

Membre de la Colla El Pixaví , autor de la lletra del Pregó Infantil de les festes de la Magdalena de Castelló , guanyador de quantitat de premis literaris , membre actiu de les Jornades de Cultura Popular , escriptor del Pont de Lletres , amant dels jocs tradicionals i la ' dolçaina ', entre moltes altres qualitats , ressalta Juanjo Trilles , portaveu de la Federació de Colles de Castelló .

L'alcalde de Castelló , Alfonso Bataller , expressa que " amb la seva desaparició , les festes i la cultura de Castelló perden a un dels seus màxims difusors " . " Serra era un dels millors coneixedors de les tradicions de la nostra ciutat i estava a l'altura de personalitats com han estat Segarra Ribés , Josep Barberà , Bernat Artola o Miquel Peris , pel seu compromís amb el món de la festa" , destaca el primer regidor.

El màxim reconeixement del món de la festa a la ciutat , per la seva trajectòria , el va rebre el 2012 , en ser distingit el 2012 amb la Medalla de les Festes " en reconeixement a la seva trajectòria " . "Per tota una vida dedicada a la investigació , promoció i difusió de la cultura festiva castellonenca " .

Des de molt jove va mostrar un gran interès i col·laborar amb el món de les festes , tant amb el de la Magdalena com celebracions a la ciutat . També va col·laborar durant anys amb la Junta de Festes. Va ser guanyador de nombrosos premis literaris com tres Flors Naturals , col·laborador del Certamen Literari de la Mare de Déu del Lledó , Premi de Poesia 'Miquel Peris' , entre d'altres.

Entre les seves aportacions més importants i populars , Serra va ser el creador del text del Pregó Infantil de les festes de la Magdalena , a més d'un expert escriptor de goigs per diferents ermites i un membre destacat de la colla Pixaví .

SEMPRE HI HA UN CAMÍ

Sempre hi ha un camí
obert cap al més enllà
per a tot caminant.

Sempre hi ha un més enllà
cap al qual ens porten
cadascun dels camins
que s'obrin davant del caminant.

Sempre hi ha un dubte
de si el camí
que s'obri davant de nosaltres
va al nostre concret més enllà.