Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dijous, 29 d’agost de 2013

"Com el gat tinc set vides" - Jaume Pérez Montaner

Jaume Pérez Montaner
Jaume Pérez Montaner (L'Alfàs del Pi, 1938) és un poeta i assagista. Llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat de València i ha estat professor en algunes universitats dels Estats Units i a la mateixa Universitat de València. Ha escrit diversos reculls de de poesia entre els que destaquen “Màscares” (1992), “Fronteres” (1994) i “L'oblit” (1996). Com a assagista ha escrit diversos estudis sobre l'obra de Vicent Andrés Estellés. Ha traduït autors com Wallace Stevens, Anne Sexton, William Sttaford, Barbara Kingsolver, Edgar Allan Poe o Edoardo Sanguinetti. Ha presidit l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana entre 1999 i 2007.
Jaume Pérez Montaner centra tota la seua reflexió poètica en una crònica personal descrita a través dels sentits, «vius i roents» en uns moments o «malenconiosos i tristos» en d'altres, segons la necessitat evocada.


COM EL GAT TINC SET VIDES

Com el gat tinc set vides o set morts,
Onisa, Onisa, Onisa. He recobrat
entre els fragments sollats de la desfeta
antiquíssims retalls oblidats o perduts:
ara un pitxer, un càntir, una flor
o l'ansa d'un setrill, una cançó,
la font de Partagat, els dits inhàbils
en l'aigua freda i dura com el vidre,
la melodia humil sobre la pedra,
la vella molsa d'anys, vell viatger
que renaix sobre el temps i les fronteres,
entre la pols daurada de l'oblit:
en aquestes muntanyes poderoses
floreixen els lilàs sobre les roques
i llancen flamarades el geranis.


(Del llibre L'oblit. Barcelona: Edicions 62, 1996)

dilluns, 26 d’agost de 2013

"Les formigues" - Enric Soler i Godes

Enric Soler i Godes
Enric Soler i Godes (Castelló de la Plana, 1903 - València, 1993) va ser un escriptor i pedagog valencià.

Va començar la seua carrera periodística amb només 14 anys a Castelló de la Plana, al diari "La Provincia Nueva". Va estudiar magisteri a l'Escola Normal de Tarragona, obtenint el títol l'any 1921. L'any 1923 va aprovar les oposicions a mestre i va començar el seu treball l'escola del districte de Chantada, Lugo.
Va col·laborar amb diverses publicacions i diaris, entre les que cal destacar "El Mercantil Valenciano", "Heraldo de Castellón" i "La Publicitat" de Barcelona, "Mirador", "Destino", "Tramontane", "Pont Blau", "La Nostra Revista", "El Camí" i "Las Provincias". Va ser un dels signants de les Normes de Castelló i president de la secció de literatura de Lo Rat Penat, així com membre de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana i de l'Associació de Mestres Valencianistes. Després de la guerra civil espanyola fou sotmès a un consell de guerra el 1940, del qual en fou absolt, però fou sancionat a separació de dos anys de la seva professió i traslladat cinc anys fora de la província de Castelló. Va romandre aquest temps a Cantàbria, estudiant la correspondència entre Marcelino Menéndez Pelayo amb Teodor Llorente i Olivares. El 1945 va tornar i el 1949 ajudà Carles Salvador a engegar la secció filològica de Lo Rat Penat. Al tornar al País Valencià, obtindria plaça de mestre al poble de Benifaió.
En el seu treball pedagògic destaca la introducció dels mètodes de Célestin Freinet a les comarques del nord del País Valencià, especialment a Ortells i Sant Joan de Moró, on va exercir de mestre, publicant la revista Sembra, elaborada i impresa pels seus alumnes.
Entre la seua producció literària es troben diversos llibres de poesies, com ara "El cel és blau", "Bestioles", "Cançons d'ahir i de demà", etc.
L'any 1989 va ser nomenat Miquelet d'Honor per la Societat Coral el Micalet de València
L'any 1990 es va editar la seua poesia completa i l'any 2001 l'antologia de textos Enric Soler i Godes: l'escola i la cultura
També a l'any 1990 va ser membre fundador de l'Associació d'Estudis Fallers.
 Font: Viquipèdia.


LES FORMIGUES

Les formigues
són com uns punts suspensius
- que no diuen
el que dius.
Les formigues
corrua de l'interès
- arrepleguen
dels demés.
Les formigues
van lluint el polissó
- més que treball,
processó.
Les formigues
renglera que fa carrer
- de les eres
al graner.
Les formigues
no coneixen propietat
- tot és d'elles
o furtat.
Les formigues
sols treballen a l'estiu
-a l'hivern

junt al caliu.

dijous, 22 d’agost de 2013

"Sistemes" - Pere Gimferrer

Pere Gimferrer
Pere Gimferrer i Torrens (Barcelona, 22 de juny de 1945) és un poeta, traductor i crític literari català. Va estudiar dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en literatura. És membre de la Real Academia Española des de l'any 1985.
Ha desenvolupat la seva obra indistintament en llengua catalana i castellana i ha estat crític habitual d'El ciervo, Destino, Serra d'Or o Vuelta. Va iniciar l'any 1963 la seva activitat com a poeta amb la publicació de la seva obra Mensaje de Tretarca. Durant les seves obres de les dècades del 1960 i 1970 observa una fastuositat verbal amb la qual vol reclamar una poesia de sensacions. El distanciament culturalista i la reflexió metapoètica són també elements constants. Tot això li va valer el reconeixement unànime com un dels poetes més originals nascuts després de la Guerra Civil Espanyola i que més havia modificat el panorama literari espanyol per la innovació de les seves propostes. En aquella època reivindicava les influències d'autors vius que coneixia personalment, com Vicente Aleixandre i Octavio Paz, així com les obres de Federico García Lorca o Wallace Stevens.

SISTEMES

La poesia és
un sistema de miralls
giratoris, lliscant amb harmonia,
desplaçant llums i ombres al provador: per què
el vidre esmerilat? Com parlant –de conversa
amb les tovalles i música suau- jo et diria, estimada,
que aquest reflex, o l’altre, és el poema,
o n’és un dels aspectes: hi ha un poema possible
sobre la duquessa morta a Ekaterinenburg,
i quan es mou el sol vermell a les finestres, jo recordo
els seus ulls blaus... No ho sé, n’he passat tantes, d’hores,
als trens de nit, tot llegint novel.les  policíaques
(sols a la casa buida, obríem els armaris),
i una nit, anant cap a Berna, dos homes es besaren al meu departament
perquè era buit, o jo dormia, o era fosc
(una mà cercà l’altra, un cos l’altre)
               i ara gira el cristall
i amaga aquest aspecte: el real i el fictici,
la convenció, és a dir, i les coses viscudes,
l’experiència de la llum als boscos hivernals,
la dificultat de posar coherència –és un joc de miralls-,
els actes que envaeixen velles fotografies,
el groc, la lepra el rovell i la molsa que esborren les imatges,
el quitrà que empastifa els rostres dels nois amb canotier,
tot allò que una tarda morí amb les bicicletes,
cromats vermells colgats a les cisternes,
a càmera lenta els cossos (a l’espai, com al temps) sota les aigües.
(Ofuscat com el fons d’un mirall que es trencava, el provador
és l’eix d’aquest poema)


     (D’Els miralls, Barcelona, 62, 1970)

dilluns, 19 d’agost de 2013

"Fidelitat" - Josep Carner

Josep Carner
Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.










FIDELITAT

M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant l'espígol que es torç damunt la brasa:
- És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
l'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.
Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
- jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
- jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
- jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
- jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
- jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
- jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau.
Si la malaventura m'hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries l'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,

i somriuria del meu dany passat.