Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dimecres, 31 de juliol de 2013

"El meu poble i jo" - Salvador Espriu

Salvador Espriu
Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 — Barcelona, 22 de febrer de 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.
La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

EL MEU POBLE I JO

A la memòria de Pompeu Fabra,
Mestre de tots.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,

el meu poble i jo.

dissabte, 27 de juliol de 2013

"Llum de vi blanc" - Joan Margarit

Joan Margarit
Joan Margarit (Sanaüja, 1938). Poeta i arquitecte. Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona des de l'any 1968.

Els seus inicis literaris, sempre dins del terreny de la poesia, els trobem en obres en castellà com Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965) o Predicción para un bárbaro (1979). Amb L'ombra de l'altre mar i Vell malentès (Premi de la Crítica), que apareixen l'any 1981, comença a publicar la seva obra poètica en català, idioma que utilitzarà fins a l'actualitat per a la creació literària. Així, Cants d'Hekatonim de Tifundis (1982) obté, el mateix any, el Premi Miquel de Palol i de la mateixa època són les obres Raquel, La fosca melangia de Robinson Crusoe, El passat i la joia (1983) i L'illa del tresor (Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona, 1985). Tots aquests títols són recollits en el volum L'ordre del temps. Poesia 1980 - 1984 (1985). Amb Mar d'hivern obté el Premi Carles Riba (1985) i amb La dona del navegant el Premi Serra d'Or (1982). Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2004) suposa una selecció poètica essencial realitzada pel propi autor que recull el més representatiu d'obres com, a banda de les ja esmentades, La dona del navegant (1986), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Aiguaforts (1995), Estació de França (1999) o Joana (2002). Cal destacar, també, els poemaris Càlcul d'estructures (2005) i Casa de misericòrdia (2007), obra mereixedora , l'any 2008, dels premis Cavall Verd de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Premi Rosalía de Castro del Pen Club i Premi Nacional de Literatura.

L'obra poètica de Joan Margarit és cabdal, sense cap mena de dubte, en el panorama de la poesia catalana contemporània.

LLUM DE VI BLANC

Se sent el so llunyà, monòton, d’un tractor
com un remolcador que passa entre la boira.
La paraula pagès són camps entre ningú,
amb els sacs buits de plàstic dels adobs
com voltors abatuts vora els sembrats.
Marges de pedra en sec, l’ordre dels camps,
aquestes últimes ruïnes clàssiques,
l’acròpolis deserta del conreu.
Cal tenir baluards per la tristesa
com, per exemple, en bona companyia,
beure aquest Gasset blanc i anar deixant
en el fons de l’ampolla una moneda,
encunyada la cara amb l’or de viure

i la creu amb la plata de la mort.

dimecres, 17 de juliol de 2013

"El temps va passant" - Joan B. Campos

Joan B. Campos
Joan Baptista Campos Cruañes (El Grau de Castelló, 1961 - Castelló de la Plana, 12 de març de 2013[1]), metge d'emergències, escriptor valencià i viatger.
Va dirigir de 1996 a 2007 la revista de cultura i festa Plaça Major que edita la Federació de Colles de Castelló. Comença a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on publica els seus primers versos. Com a poeta es dona a conèixer amb l'obra Encenalls de la memòria (Ajuntament de Castelló, 1996) que va obtindre el Premi Miquel Peris i Segarra. després ha publicat els poemaris Illes (Ajuntament de Benicarló, 1999), La sang (Editorial Tres i Quatre, 2001), Istambul (Editorial 7 i mig, 2001), Quadern de l'Índia (Brosquil edicions, 2001), Pavelló d'Orient (Edicions 62, 2003), Ciutat remor (Bromera, 2003), Aquesta estranya quietud (Brosquil edicions, 2005) i Jardí Clos (Perifèric Edicions, 2008). Alguns dels seus poemes han estat inclosos en el llibre de didàctica de la poesia Racó de Poesia (Brosquil edicions, 2003). També ha fet incursions en la narrativa Contes d'estiu (Onada edicions, 2004) i El món en dotze postals (Editorial Proa, 2009).

EL TEMPS VA PASSANT

El temps va passant
i cada vegada es fa més gran el forat del record.
És la llei de la vida
qui carrega els minuts a la pell,
fa rítmic el batec del cor
i et porta a la deriva en la maror de la sang.
Passa el temps i escrius sobre els arbres
que vas plantar al jardí l’antic i el nou
verd del ulls.
Es clouen les parpelles
en la respiració lenta dels núvols, i no plou.

En el trepig de les fulles passa el temps.

dissabte, 6 de juliol de 2013

"Cançó del bes sense port" - Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser una poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista catalana i comunista i per un temps, editora. Usà com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.
El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) prologat per Joan Brossa amb una esplèndida sextina, inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquests versos van esdevenir molt coneguts i gairebé bandera del moviment feminista d'esquerres a Catalunya, que ha patrimonialitat l'autora fins al punt de relativitzar-la com a escriptora de primer ordre en termes absoluts.
En el seu vessant com a traductora, va traduir autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona. Pòstumament s'han publicat dues antologies de la seva poesia i un recull de prosa de no ficció, Sota el signe del drac (2004), a cura de Mercè Ibarz.

CANÇÓ DEL BES SENSE PORT

L’aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l’avenc
gavines a l’escullera.
Carbó d’amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d’amor dins dels ulls
i el ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat del vent

com una trena negra.

dimarts, 2 de juliol de 2013

"Futur primitiu" - Vicentç Altaió

Vicentç Altaió
Vicenç Altaió i Morral (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954) és un poeta català. Va ser comissari de l'Espai 10 de la Fundació Joan Miró en les temporades 1982-83, amb Glòria Picazo i Rosa Queralt, i 1985-86 i 1986-87, mb Glòria Picazo. També ha estat comissari de l'Any Miró 1993, coordinador general de l'Any Pla 1997 i assessor cultural de diverses institucions, entre les quals Fonds Regional d'Art Contemporain Languedoc-Roussillon i FRAC Midi-Pyrénees. Ha fet cursos a l'Escola Eina, ha muntat performances a Metrònom i ha organitzat exposicions per a la Fundació Miró i la Fundació La Caixa de Pensions. Membre de l'AELC, ha col·laborat a l'Avui i a El Mundo. Actualment és director del centre KRTU i de Arts Santa Mònica, en el que substituí Ferran Barenblit després de la seva dimissió en 2008.

Poesia
La poesia, és a dir la follia (amb Jaume Creus i del Castillo), 1975
Sempre som afany, 1979
Correspondències com conspiracions, 1982
Biathànatos o L'elogi del suïcidi, 1982
La dona és Mallarmé, 1982
Père-Lachaise, 1982
La llengua suspesa, 1986
Àfrica, 1989
Amor latent: ella era ell, 1990
La descoberta, 1991
L'art pot morir, 1993
Europa, 1994
Aqua et tempus, 1996
Massa fosca (poesia 1978-2004), 2004
Santa follia de ser càntic, 2005 (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia)

FUTUR PRIMITIU

Ordeno a aquells qui pateixen turment
     de fam, set i odi
     per éssers malèfics
     que s’encrespin
i cadascú, prop del turíbol,
es maquilli amb carbonissa
fins a creure’s bruixot
i cadascú, prop de la gent,
                 reclòs ipso,
prengui un foli aeri de vint-i-cinc cèntims
                 un llapis de nacra i nafta
i escrigui, prop dels astres, amb dolor,
moldegi el mot i el so per a fer-los més lliures
puix que guixar     és anihilar
               crear       és investigar
               poemar   és alenar.
Manteniu, un cop finit, les boques obertes, els ulls rodons i els braços oberts.
I aleshores veureu coses admirables...


1 juny 1973



Vicenç ALTAIÓ i Jaume CREUS, La poesia, és a dir la follia, Ed. Pòrtic, Barcelona, 1975.