Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

divendres, 31 de maig de 2013

"La bella dama del museu" - Francesc Almela i Vives

Francesc Almela i Vives
Francesc Almela i Vives (Vinaròs, 9 de novembre de 1903 - València, 1967) va ser un escriptor i historiador valencià.

Tot i nàixer a Vinaròs, va passar pocs anys a aquesta localitat, traslladant-se aviat a València amb la seua família, on va ingressar a l'Institut Professional i Tècnic per a cursar el batxillerat. La mort de son pare l'any 1914 va obligar-lo a posar-se a treballar com amanuense en una notaria per a poder continuar els estudis. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de València en l'especialitat d'Història.
Des de ben jove va implicar-se en activitats nacionalistes des d'un vessant estrictament cultural. Va presidir l'entitat La Nostra Parla, constituïda per tres branques radicades a Catalunya el País Valencià i les Illes Balears i que tenia per objectiu l'impuls de la unitat de la llengua catalana. Aquesta entitat va desaparèixer l'any 1923 amb l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera.
Va ser fundador, junt amb Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta, Miquel Duran de València i Francesc Caballero Muñoz de la revista literària Taula de Lletres Valencianes. El 17 de maig de 1930 va eixir al carrer la revista setmanal Nostra Novel·la, una interessant iniciativa literària destinada a eixamplar el públic lector de narrativa en català, de la qual va ser director Almela i que va comptar amb el suport dels principals intel·lectuals i escriptors del moment, com ara Josep Bolea, Adolf Pizcueta, Enric Duran i Tortajada, Faust Hernàndez Casajuana i Maximilià Thous i Llorens. Nostra Novel·la editaria des de la seua fundació obra narrativa de més de cinquanta escriptors valencians.
Les seues primeres obres de creació han ser dos reculls de poesia, L'espill a trossos (1928) i Joujou (1933) i l'obra de teatre L'Antigor (1931), estrenada amb èxit al Teatre Alkázar. El 1930 va publicar a la revista Nostra novel·la, Novel·la d'una novel·la, que ell mateix va traduir posteriorment al castellà i que va ser publicada a Buenos Aires quatre anys després. També va escriure algunes obres de teatre en un intent de renovar el teatre valencià, rescatant-lo de la punyent influència de la tradició sainetística. L'any 1932 va ser un dels signants de les Normes de Castelló.
A partir de la Guerra Civil Espanyola, Almela i Vives va anar abandonant a poc a poc la producció literària. La seua tasca principal a partir de 1939 va ser el seu treball com a investigador i publicista. Va dedicar un important esforç als estudis bibliogràfics i històrics, atenyent un gran prestigi intel·lectual. Ell mateix va ser propietari i va regentar una llibreria bibliòfila que va publicar 43 catàlegs amb més de 22.000 fitxes bibliogràfiques. Va ser arxiver del l'Arxiu Municipal de València i cronista de la ciutat, a més de membre corresponent de la Real Academia de la Lengua Española, la Real Academia de la Historia, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Hispanic Society of America de Nova York.
Al final de la seua carrera adoptaria una opinió critica vers algunes idees catalanistes, com palesen els seus escrits a propòsit de l'obra de Joan Fuster.

LA BELLA DAMA DEL MUSEU


Són els teus ulls de nit i dia
dues maragdes sense preu;
un esguard teu per mi seria
bon guasardó, millor trofeu;
perquè al teu rostre hi ha un misteri
que és brasa viva i refrigeri
dins el meu cor i el meu senderi,
¡oh, bella dama del museu!

Pintor incògnit et pintava
asserenant-se en els afanys;
pinacoteca t’emparava
per deslliurar-te de paranys;
i dins el marc de colradura,
el llenç de mòrbida pintura,
penjat d’un clau, dura i perdura
des de fa cent i cinquanta anys.

El temps que passa no rovella
ta assaonada joventut:
rosa de carn que s’esbadella,
clavell de sang que s’ha romput...
Entronitzada en la cadira
—el respatller forma una lira—,
el teu vestit cruix i guspira
amb tons de seda i de vellut.

Empresonat en una gàbia,
estrafà mots un papagai.
I una moneta amb cara sàvia
bota i rebota sense esglai...
El teu espòs, ¿tenia mines
a les verdors ultramarines?,
¿fon personatge a Filipines?,
¿duia productes de Catai?

¿Com ho sabré? ¿Com ho sabria?
Solament sé —no cal correu—
que ara romans de nit i dia
sempre penjada com un reu
dins de la sala numerada
on et visita la gentada
analfabeta o il·lustrada,
¡oh, bella dama del museu!

Una senyora amb pell cloròtica
i cabellera de safrà
que té la traça tota exòtica
i un llibre obert porta en la mà,
llig al volum lletra petita,
comprova en tu la cosa escrita,
veient-la exacta s’adelita
i sense més ni més se’n va.

De tard en tard, una donzella,
floreta blanca del taulell,
mira al teu pit la meravella
en or i perles d’un joiell.
El nen —plaers d’estiu— que acaça
els parotets enmig la plaça,
admira, fent una carassa,
la color gaia de l’ocell.

I t’examina un catedràtic
molt diplomat per saberut
que té el cervell un poc reumàtic
i que no espera la salut.
Sap que pertanys a tal escola,
creu que una pàtina t’endola,
mil comparances d’agombola
i... ¡no comprèn ta excelsitud!

Fa molt de temps —¡quina follia!—,
cada diumenge pel matí
al davant teu s’embadalia
tot melancòlic un fadrí,
fins que amb els polsos plens de febra,
tremoladissa la palpebra
i l’esperit dins la tenebra,
et mormolava uns mots així:

«Són els teus ulls de nit i dia
dues maragdes sense preu;
un esguard teu per mi seria
bon guasardó, millor trofeu;
perquè al teu rostre hi ha un misteri
que és brasa viva i refrigeri
dins el meu cor i el meu senderi,
¡oh, bella dama del museu!»


 

Francesc ALMELA I VIVES, Obra poètica, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1987.

dimecres, 29 de maig de 2013

"Oda impossible a Velència" - Enric Sòria

Enric Sòria
Enric Sòria (Oliva 1958). Assagista i poeta valencià.
Enric Sòria va nàixer a Oliva (la Safor) el 1958. És llicenciat en Història per la Universitat de València. En l'àmbit professional, ha treballat, entre d'altres, com a corrector, traductor, professor de català i redactor. Com a escriptor, ha publicat els poemaris Mirall de miratges (1981), Varia et memorabilia (1984 i 1988, ampliada), guanyador del Premi València de literatura de 1983, El joc i el foc (1989), Compàs d'espera (1993) i L'instant etern (1999), Premi de la Crítica de l'IIFV i premi Carles Riba. D'altra banda, ha publicat els reculls d'articles Incitacions (1997) i L'espill de Janus (2000) (Premi Crítica Serra d'Or d'assaig, 2001) És autor del dietari Mentre parlem: fragments d'un diari iniciàtic (1990), obra guardonada amb el premi Joanot Martorell de 1990 i amb el Premi Crítica Serra d'Or de dietari de 1992, i el 2004 ha estat premiat amb el Carles Rahola d'assaig per La lentitud del mar (Dietari 1989-1996) que també va ser premiat amb el Premi Crítica Serra d'Or de dietari al 2006. També ha publicat l'assaig Trenta anys de cultura literària a la Safor (1959-1990) (1990). Així mateix, ha col·laborat en diverses revistes, com ara El Temps, Daina, L'Ullal, Papers o Saó. Juntament amb Heike van Lawick ha traduït La metamorfosi (1989) de Franz Kafka i Confessions d'un opiòman anglès (1995) de Thomas de Quincey. La seua obra ha estat traduïda a diverses llengües.

ODA IMPOSSIBLE A VALÈNCIA
 
                                                                               A Marc Granell
                                    Oh tu, ciutat o el paradís perdut!
                                                                        V. A. ESTELLÉS

                                   Mas, ¿quién señalará tus desconciertos?
                                                          J. PÉREZ DE MONTORO


Ja sé que et mereixies tant una oda,
ciutat meua estimada, una mena
de càntic, a la manera antiga,
però amb nova agudesa que el gènere permet,
gràcies al canvi inherent a les coses,
i a l’actualitat, com sempre rabiosa:
Ja sé que la mereixies,
l’oda digna de tu i del temps, el cant
que poguera expressar-te, tal com ets,
pam a pam, crit per crit,
de cruïlla en cruïlla,
que donara notícia d’aquest buit
o exili de tu en tu amb què et vas fent l’essència.
Ciutat, ciutat, per a poder-te dir
ara caldria una oda com un còdol,
tot reblert de paraules
que no vols recordar perquè t’invoquen
amb la importuna veu a tu deguda.

No ho esperes de mi, ciutat meua estimada,
escollida en l’amor i el dolor.
Jo no podré cantar-te
mentre que et fas desfent-te,
somrient i cansada com una puta vella
que convida, amb quina tendresa que s’ignora,
a gratinyar l’encallida carcassa
que denomina pell.
No, les paraules que tu mereixeries
no te les puc donar, perquè no sé
des d’on, perquè t’estime massa
—amb recança i amb odi, com tu a tu—
mentre et recórrec i em sé i et sóc tot teu.
Sincerament, no puc, i em dol de reconèixer
el cant i aquest tan nostre amor
encara incompatibles.

Seria tan fàcil, oh boja ciutat meua,
blasmar-te pel que ets: tan malmès i irrisori
entaulat de cartó,
coreografia patètica d’una cançó d’estiu
de la més baixa estofa, amb sol i mar,
palmeres i focs artificials entre aborígens
que somriuen i potser assassinen
alhora que somriuen, sota les tanques
sempiternes de la publicitat,
però publicitat al capdavall també,
cosmètica del pinxo,
que del renec en fa plasenteria.
Aquestes són les gales que t’estimes,
oh jungla casolana d’asfalt de sèrie b,
míser infern que ja no s’endevina
(i tanmateix ens crema tant com l’altre),
on qui entra perd, amb tota l’esperança,
el més remot vestigi de civilització.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te en la teua ceguesa,
en la forma pionera que tens de destruir-te,
brutal i incomparable, en guerra guerrejada
de tu i en contra teu, en la vana matèria
dels somnis que t’afonen dins un gris laberint
que et condemna a l’oblit, oh tu, ciutat
o pur advertiment del destí que ens espera:
un mer present continu on res no vol dir res,
on la infinita vanitat de tot
vol tornar a l’origen, molt més enllà del temps,
sense història ni objecte, sense límit ni anhel,
ni bellesa, ni amor, ni déus ni gràcia
de cap mena que puga imaginar la ment humana,
i sense redempció. L’oblit, només l’oblit
i l’oblit sempre: puntual desolació,
projecte involuntari
de tornar-nos al món senzill de la natura
a aquells que t’habitem.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te, jo, que només sóc en tu,
que és una acompanyada manera de no ser,
dissolt en centenars d’idèntiques
barriades anodines, en les vastes ruïnes
on, com jo, uns altres súbdits teus
dormiten renegant-te,
consentint-nos només gràcies a l’oblit mutu
—carrer del Triador, i de la Mare Vella,
de vella se’ns ha mort,
quina oda caldrà escriure’t, oh barri de Patraix,
oh Nuevo Centro, oh Cabanyal, Paterna,
Orriols o Benimàmet, extra-radi perpetu
on la infàmia esdevé arquitectura:
la més grotesca falla del gremi de l'absurd—,
negar-te o menysprear-te
(somiar que et negue o et menyspree)
seria la més baixa manera,
la teua, de ser teu.

No puc escriure una oda sobre tu.
No et deixes i no em deixes, ciutat meua,
estimada i horrible, inhòspita ciutat
on em trobe a ma casa.

Quan t’hages enderrocat tots els racons,
quan hages soterrat l’últim reducte
d’humanitat que fores,
quan t’hages afonat tan dins de tu
que ja sigues una altra, tota origen,
sense record ni rèmores.
Quan hages acomplert, a fi de comptes,
el designi que et mou i que no saps.
Quan sigues, a la fi, verge i estèril,
oh puta ciutat meua,
llavors ja t’escriuré el cant que mereixes.



Enric SÒRIA, Compàs d'espera, Edicions de la Guerra, València, 1993

dilluns, 27 de maig de 2013

"Só qui só" - Joan Timoneda

Joan Timoneda
Joan Timoneda (València, 1518/20 — València, 1583)
Escriptor i editor. Des del 1550 o 1553 edità un gran nombre de plecs poètics solts (dels conservats, dos són catalans i bilingües altres dos) i diversos cançoners de destinació popular, amb obres originals, alienes i arranjades, i amb d'altres d'estil tradicional (els bilingües Cancionero llamado Flor de enamorados, 1556-57, i Sarao de Amor, 1561; El cabañero, 1570; Dechado de colores, Enredo de amor, Guisadillo de amor i El truhanesco, 1573; Danza de galanes; Villete de amor). Divulgà romanços propis, tradicionals i d'altri (Flor de enamorados, Sarao, les quatre Rosas de romances, 1573).




SÓ QUI SÓ

Só qui só, que no só io,
puix d'amor mudat me só.
Io crec cert que res no sia,
e, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve alcançar algun do,
puix d'amor mudat me só.
Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me só.
Si só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig la qui em dóna passió

puix d'amor mudat me só.