Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dimarts, 30 d’abril de 2013

"Cant d'amor" - Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer

Mn. Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, 10 de juny del 1902), prevere, és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença. El bisbe Josep Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix en Jacint Verdaguer com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.






CANT D’AMOR

Inveni quem diligit anima mea

Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra;
brolleu, himnes d’amor.
Com cantaria els núvols de la terra,
si tinc un cel al cor?

Jesús hi pren posada cada dia,
li parla cada nit,
i no hi batrà ses ales d’alegria
l’ocell d’amor ferit?

Sos braços amorosos me sostenen,
dintre sos ulls me veig,
i místiques paraules van i vénen
en celestial festeig.

Barregen nostres cors sa dolça flaire,
com flors d’arbre gentil
bressades a petons pel mateix aire,
l’aire de maig i abril.

Ja l’he trobat, Aquell que tant volia,
ja el tinc lligat i pres;
Ell ab mi s’estarà de nit i dia,
jo ab Ell per sempre més.

Se’m fonen a sos braços les entranyes,
com neu al raig del sol
quan, caient son vel d’or a les muntanyes,
aixeca al cel lo vol.

Jesús, Jesús, oh sol de ma alegria,
si el món vos conegués,
com gira-sol amant vos voltaria,
de vostres ulls suspés.

Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes,
mirall del meu encís,
sien sempre eixos braços mes cadenes,
eix cor mon paradís.

Qui beu en vostre pit mai s’assedega,
Jesús sempre estimat;
oh, quan serà que jo torrents hi bega
per una eternitat!

Oh hermosura del cel!, des que us he vista,
no trobo res hermós;
ja alegre em semblarà la terra trista,
Jesús, si hi visc ab Vós.

Deixeu-me, Serafins, les vostres ales
per fer-li de dosser;
deixa’m l’aroma que als matins exhales,
oh flor del taronger.

Deixeu-me, rossinyols, per festejar-lo,
la dolça llengua d’or;
verges i flors del camp, per encensar-lo,
deixeu-me vostre cor.

Àngels que al món baixau, com voladúries
d’abelles al roser,
endolciu vostra música i cantúries
perquè hi estiga a pler!

diumenge, 28 d’abril de 2013

"Cançó del matí encalmat" - Salvador Espriu


Salvador Espriu
Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 — Barcelona, 22 de febrer de 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.
La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

CANÇÓ DEL MATÍ ENCALMAT


El sol ha anat daurant
el llarg somni de l’aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprés,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: «Sóc encara.»
M’adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l’or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.

dissabte, 27 d’abril de 2013

"Poètica" - Lluís Alpera


Lluís Alpera

Lluís Alpera, l'Horta (València), 1938. Poeta, crític, animador cultural i fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, presenta al llarg de la seva poesia una tensió existencial i una vivència difícil del món que l'envolta, essent un clar exemple de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.
Des de ben jove comença a conrear la poesia i s'inscriu en el cercle de poetes valencians de tendència realista. Amb la publicació de l'antologia bilingüe Anthology of Valencian Realist Poetry a la revista Identity Magazine de la Universitat de Harvard, Alpera fixa una actitud estètica que marca la seva trajectòria posterior com a poeta. Tot i així, la seva obra no s'ha estancat mai en aquest primer moment realista, sinó que ha evolucionat cap a un sensualisme barroc, i finalment, cap a una poesia sintètica que es reflecteix en els darrers reculls poètics.
Ha publicat més d'una vintena de poemaris, entre els quals cal destacar Dades de la història civil d'un valencià (1980), Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus(1985), Tempesta d'argent (1986), Cavalls a l'alba (1998) i Els bells papirs d'Alexandria (2003). Com a crític, també té publicats alguns llibres, com ara els tres volums que componen Sobre poetes valencians i altres escrits (1990-2004), i nombrosos articles en diaris i revistes científiques i culturals.
Fruit de la seva activitat literària, ha rebut diversos premis i reconeixements com ara el Premi Salvat-Papasseit, el Premi de la Crítica del País Valencià, que ha obtingut en dues ocasions, el Premi de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana o el Premi Ausiàs March. També va formar part del programa L'Escriptor del Mes de la Institució de les Lletres Catalanes.

Font i més informació:
http://www.escriptors.cat/autors/alperall/index.php

POÈTICA

Cercaràs el goig de la bresquilla
a través de les pells perfumades.
Faràs justícia a la bellesa dels colors
i l'estilització de les formes.
Destacaràs fins i tot
la subtil delícia de la sentor.
I després hi diràs la teua,
aquella irresistible passió pel pinyol:
despullament agosarat i suïcida de la paraula,
seducció del teu abisme pel jo més nu i misteriós.

* * *

III

Deixa la teua flor que sure
entre els dits melangiosos de la fortuna.
Els déus escamparan pròdigament damunt
els astres llàgrimes de gessamins
i aigües incommensurables per encabir-t'hi.
Buguenvíl·lees i hores de nit circumdaran
aquells anells de la vergonya,
oblidada al meu rostre on tu i jo
forçàvem l'aurora. Conjurs i dents
de bruixa et diran el teu moment.
Després d'un trencat temps de vidre,
la papallona dels teus ulls volarà
cap als nenúfars grocs de la teua cabellera.
Una sentor d'ànsia de vida et surt
de l'ullal del sexe, esplendorós
en aigües de ningú. Treballa el teu fruit
que somriu des de la indecisió.
Fuig l'instant inútil del dubte.
Estima, amb passió arravatadora, cada minut.

* * *

IV

Esdevindràs algun dia un home vell i covard,
ben socarrat per la teua pròpia solitud.
Tan sols el fulgor d'algun que altre vers,
amagat dins la butxaca del teu posat més digne,
podrà incendiar de nou els ulls adolescents
dels qui no voldran contemplar la teua misèria:
enceses gavines d'ulls clucs, llençols
il·luminats: platja d'enveges. Teua.

Enviliràs sense voler la saviesa del teu món,
les selves oloroses per tanta experiència acumulada,
les flors dels til·lers que plantares a la vora
de tants llavis amb passions arravatades.
Ja no podràs quedar-te a l'expectativa
de cap somni més clar i redó.
I aleshores, sense cap equipatge,
hauràs de llançar, ben lluny i sol,
les últimes xàrcies a la mar.