Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dilluns, 17 de juny de 2013

"Els jocs" - Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972) fou un poeta, crític, traductor i lingüista català. El seu caràcter independent i racionalista i la seva erudició començaren en la biblioteca de casa seva ja que no va anar a l'escola fins als deu anys. Va ser el primer poeta modern de la literatura catalana de postguerra i el que més influí en la joventut i els poetes posteriors. El seu llibre més important és Les dones i els dies (1968).

La poesia de Ferrater s'aplega quasi tota en tres llibres (Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos), i posteriorment l'autor els recull en el volum de Les dones i els dies. A banda de les obres esmentades, hi ha una sèrie de poemes a lloure que apareixen en diverses revistes i publicacions. La major part de la seva poètica l'escriu en un breu període de temps de sis anys, comprès entre 1958 i 1963.
La poesia ferrateriana es caracteritza per ser austera, realista i molt literària, ja que conté moltes referències a d'altres escriptors. Els seus registres oscil·len des d'un llenguatge planer, discursiu, concret i col·loquial, fins al barroquisme simbòlic. Els poemes són didàctics, reflexius i poc convencionals. Es tracta de poemes continguts i experiencials que plantegen una reflexió sobre aspectes moral.
La temàtica més rellevant de Da nuces pueris (1960) és la recerca de la felicitat, cosa que serà constant en la trajectòria poètica de l'autor. Aquest tret ja el trobem en el títol del llibre (Da nuces pueris), el qual prové de Gai Valeri Catul, per a subratllar que s'aposta per gestos que fan feliços a els altres.
Menja't una cama (1962) reafirma l'estil ferraterià, per bé que en aquest llibre té més pes l'observació social que no pas l'erotisme. En ell s'hi apleguen grans poemes (“Els innocents”, “Els polls”...). En el llibre predominen tres aspectes: la presència del català dels seixanta, les nombroses referències literàries, i el fet d'anteposar la felicitat individual al compromís històric.
Teoria dels cossos (1966) és el llibre més complet de l'autor, és aquí on assoleix la seva màxima complexitat moral. Es divideix en tres parts: La primera consta d'un únic poema que està basat en l'observació social (“Poema inacabat”); destaca el gran domini de la transcripció culta de la llengua oral. La segona part és formada per vint-i-cinc poemes de caire amorós i eròtic, la majoria d'ells escrits en versos curts. La tercera part és heterogènia i consta de setze poemes que presenten exercicis poètics intel·lectuals no sempre fàcils de copsar.
Les dones i els dies (1968) recull 114 poemes breus, a excepció d'“In memoriam” i “Poema inacabat”, que són de naturalesa més narrativa. Generalment, els poemes d'aquesta obra segueixen l'ordre d'aparició i l'estructura interna dels tres volums publicats per l'autor: Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). L'obra està dotada d'una gran cohesió interna, ja que Ferrater fa desaparèixer tot allò no imprescindible com els epígrafs, els subtítols i els epílegs, i tot això es reflecteix en uns poemes despullats d'ornamentació paratextual. El títol de Les dones i els dies és una ironia de Treballs i dies (Herga kai emerai) d'Hesíode i de retruc, mostra els eixos temàtics de la seva poesia: l'ésser humà, les seves relacions i les experiències morals (les dones) i el context en què això es produeix, és a dir, els factors espai i temps (els dies).
De forma general, els poemes es poden classificar temàticament en tres blocs. El primer és metadiscursiu i té com a marc la literatura i té diversos enfocaments; ja sigui efectuant una crítica sobre una obra o autor (“Sobre la catarsi” i “A l'inrevés”) o bé, entenent la realitat artística des d'un punt de vista sociològic (“Economies rivals”), entre moltes altres opcions. El segon bloc té una vessant social i conté els poemes que tenen com a marc l'observació a partir d'algun personatge (“Faula primera”, “El distret”, “Cançó del gosar poder”...); o copsant instants precisos del que l'envolta (“Octubre”, “Diumenge”, o “Els jocs”, amb tots els versos en decasíl·labs perfectes, fins i tot en els dos versos en francès). El darrer bloc, més personal, aplega experiències sobre la vida moral, marcades pel pas del temps (“Per no dir res”, “Un pas insegur”, “Fi del món”...) i per l'amor (“Cambra de la tardor”, “El mutilat”, “Posseït”...).
 Font: Viquipèdia.

ELS JOCS

Viure en un barri extrem, ens indueix
a passejar inquiets, com si volguéssim
trobar un racó de certitud, algun
sentit més ferm que l'envà de cantell
i el munt de bigues menjat per la crosta
de pols i pluja vella, i la botiga
dels gelats, amb les nenes que patinen
pel davant, i són sis per un parell
de patins estridents. M'arribo fins
al club de tenis Barcelona, que és
un club de rics, i vaig mirant els cotxes
que s'arrengleren a la porta, plens
de la voluntat bona d'ésser cotxes
de rics: com si diguéssim, de tenir
una certa ànima. Hi ha un MG
d'esport, del nou model disminuït
queno fa gaire vaig llegir que ha estat
fet per une certaine couche d'acheteurs
qui trouvent les modèles existants trop chers:
i vol dir els rics barcelonins, suposo.
Vaig vorejant la tanca. En un cantó
hi ha un court mal disposat, on es confinen
els nens principiants, i sempre els cauen
pilotes fora. Surt el nen, tot ros
(i blanc immaculat, car en el joc
no hi posa prou convicció). S'esvera
quan veu a fora uns garrofers dramàtics
i uns nens molt bruts que juguen al futbol
tan malament com ell al tenis: més
vivament, això sí. Coneix la por
i de la porta estant, busca amb els ulls
la pilota, i no deixa el seu recer
fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna
corrents, mort de vergonya si ensopega
i s'alça el crit golut de la canalla
que aguaitava una taca de l'albat.
Segueixo passejant, i ara sé on vaig.
Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una
fàbrica de productes farmacèutics.
Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.
Homes i dones, junts, van allargant
el dia tant com poden, sota els flocs
de grisor eixuta que s'atapeeix.
No pilotegen de per riure. Riuen
però juguen al bàsquet, i s'entrenen
pel joc d'equip, provant posicions
al camp, i variant-les i lligant-les.
M'agrada de fixar-me en el treball
d'una noia. Massa alta. Du un mallot
de ratlles fines, grogues i vermelles.
No és gaire bona tirant al cistell:
té sort si la pilota se li adorm
a l'anella de ferro, i els instants
s'allarguen. Si cau dins, vençuda,
la noia llança un crit i una rialla:
té la veu aspra, com els grans ocells.
Però combina bé, i té un bon amic
pel joc: qui millor juga de tots ells.
Rep la pilota de la noia, i no
la juga: ella de sobte arrenca a córrer
i rep la bola desmarcada i, justa,
la torna i, just, ell tira suaument.
Jo, com que sóc un doctrinari, ple
d'odis intel.lectuals, no sé deixar
que no vulguin dir res quan es distreuen,
cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina.
Si ara me'ls miro i sento simpatia
per ells, vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits que a mi em distreuen
per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure
que els moviments precisos d'aquests cossos

fan un bon precedent, no sé de què.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada