Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dilluns, 1 d’abril de 2013

"La brama dels llauradors de l'Horta de València contra lo venerable mossén Bernat Fenollar" - Jaume Gassull

Jaume Gassull

Jaume Gassull (abans: Jaume Gaçull) fou un poeta del País Valencià del segle XV.
Entre les seves obres més reconegudes es poden trobar:
La brama dels llauradors de l'horta de València contra lo venerable mossén Fenollar (c. 1490).
La vida de Santa Magdalena en cobles.
Lo procés de les olives (amb Bernat Fenollar i quatre contertulians).
Lo somni de Joan Joan.
Al reverend Mossén Fenollar, com a procurador d'en moreno





LA BRAMA DELS LLAURADORS DE L’HORTA DE VALÈNCIA
CONTRA LO VENERABLE  MOSSÉN BERNAT FENOLLAR, PREVERE

Estant de repòs, vetlava ma pensa,
portant-me record de coses passades;
dels mals i dels béns que amor me dispensa
ab goig i tristor fent jo recompensa,
sumava lo temps per anys i jornades
quan, sentint remor les mies orelles,
dubtava si era cantar de cigales
o so de sancerros, tifells o esquelles,
o veu de persones, o eixam d’abelles,
o passa de grues, o corbs, o cucales.

I estant en est dubte, quan més s’acostaven,
ixquí en la finestra del meu escriptori
i viu pel barranc avall devallaven
d’armats tals esquadres que cert me semblaven
algun gran roïdo o gran rebombori,
llançant les paraules a lliures i arroves,
que em sembla tenien entre ells molt gran cisma,
que els uns ab los altres fent contres i proves
ab molt gran desodi venien a noves,
que em par que en l’alfòndec oís la morisma.

I ab l’arc en la mà, cuití tost defora,
un pas davant altre, mostrant passejar-me,
per veure i sentir la tal via-fora;
i sens molt trigar, tant sobtí aquella hora
vers ells caminant, que vaig atansar-me.
«Mossényer, la vostra —los uns me digueren—,
i Déu vos mantinga i us llargue la vida»,
e jo, «Déu vos ait» dient-los, d’on eren
tantost responguí, i ells respongueren:
«Mossényer, d’a cens d’aquesta partida.»

«Oïu-me, si us plau, vosaltres sus ara,
puix só arribat ací de ventura:
quin és lo perquè que ab tanta gatzara
anau remorats, i ab tal gara-gara
que el cor de qui us ou meteu en pressura?
Ha-us algú fet sobres molt demasiades?
o han-vos llevat de l’aigua la tanda?
o anau a trencar assuts o parades?,
car no sens gran causa veig jo volotades
a totes les gents, deçà d’esta banda.»

«Mossényer senyor, si no us ho parlàvem,
la vostra mercé tampoc no ho sabria;
mas, puix que voleu saber on anàvem
ni tota la cosa de què raonàvem,
sens vot d’aquests altres jo no us ho diria.»
I així entre ells parlant, de mi allunyant-se,
crec jo que pensaven si dir-m’ho devien,
i a cap d’un poquet a mi acostant-se,
puix jo els viu tornar, vers ells jo m’atanse
per veure ço que ells a mi dir volien.

I dix u dels pròmens, ab veu entonada:
«Sapiau, mossényer, que antany, no ha molta,
en contra nosaltres, sens pus, fo donada
una... (com li diuen?) sentença malvada
(puix vostra bondat nos ou i ens escolta),
la qual fo d’inics i de molts ultratges
i en gran vituperi de tots i gran gangle,
car ella ens bandeja los nostres llenguatges;
per on s’han mogut los nostres coratges
a fer que, d’hui més, de nós ningú es jangle.»

E jo els responguí: «Qui és lo coronista
que us ha enfellonits ab eixa sentència?»
«Mossényer meu, no —dix ell—, no és jorista,
mas ans és prevere, i molt gran coblista,
i és d’esta Seu d’ací de València.
Té nom tan revés (mal dogal l’estire!)
que bé encertillar me par que el poguera:
“fenoll”, o “espígol”, me par que retire.»
Dic jo: «Fenollar.» «Oh llamp que el regire,
que ver vós dieu —dix ell—, car ell era!»

«Al cap de la llengua me par que el portàveu,
que jo estic pasmat com no l’escopíeu;
mas, puix sé qui és, vejam on anàveu
ni què per això fer delliberàveu,
que en est dubte estava com viu que veníeu
de punta en blanc.» «Tot dret a sa casa
de volta-volut anam a cercar-lo,
i a da-me’n i pren-te’n, i a foc i a brasa,
i al bell trico-traco, i a bon tall d’espasa
fins n’ixquen eixutes, molt bé castigar-lo.»

«O, val Déu, germans —dic jo—, i no ho fésseu
ni en tanta angoixa per res no us posàsseu,
i, ab tot que raó molt més ne tinguésseu,
contra ningun clergue nul temps permetésseu
de fer tal escàndil, ni anc ho pensàsseu;
mas sols un poquito vullau reposar-vos
i vostra furor un poc ara cesse,
perquè, Déu aidant, jo puc bé aidar-vos,
que més no us caldrà d’això curruixar-vos,
si tots sou contents que jo m’hi entravesse.»

«Plaer hi trobam i plau-nos, mossényer,
que us hi entravesseu, i haurem-ho a gràcia
per ço que ens façau valer i atényer
que els nostres parlars no ens vullen constrényer,
i aprés, del restant, fareu lo que us plàcia.»
I en tal delliber, puix tots hi assistiren,
partint-se de mi, ab cants i grans grites
deçà i dellà tantost s’espargiren
tornant a les viles i llocs d’on partiren,
les quals són aquestes ací sotascrites:

Torrent, Alaquàs i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia
i de Benetússer, Moncada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix i Xilvella,
i de Almussafes també, i d’Alboraia
i de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Espioca, Carpesa i Paiporta,
de Massamagrell i de Meliana,
de Benimaclet i de Borriana
i, per abreujar, de tota la horta.

Venien armats en tantes maneres
que no puc estar del tot no us escriga:
ab uns marrassans i espases roperes
i molt engaltades les grans cervelleres
i, en guarda del nas, cascú una espiga,
portant les cuirasses damunt ben esteses,
sens cloure ni estrényer corretges ni baldes,
cuixots i sagnies de calces flandeses,
cuirasses prou altes de tall, genoveses,
que fins als genolls los pleguen les faldes.

I ab dards i ses llances i esgarradores,
rodelles també, i prou taulagines
i ronques i dalls i bones fitores
i bons galandarts, baslarts, podadores,
broquers de set rodes i grans pavesines,
espases cassudes i bons maneresos,
estocs i grans atxes i bones visarmes,
gorjals i manyoples del temps que els francesos
usaven los muscles i contra els inglesos
molt més que no ara exercien les armes.

Veuríeu punyals i espases guarnides,
crueres i poms del temps de les xapes,
olent a resclum les dargues podrides,
i de les ballestes les cordes florides,
i, en los pavesins, forats i grans trapes.
Qui porta la llança ab l’asta corcada
i plena de pols i polls de gallina,
qui porta cuirassa del tot desllandada,
qui porta la espasa tan fort rovellada
que traure no en pot per res la baïna.

Qui porta carcaix no hi porta les tretes,
qui porta tornet no hi porta tellola,
qui porta cordells en lloc de tiretes,
qui porta les calces tan justes i estretes
que prest als garrons lo pes les assola.
I a tal lo pessiga la cota de malla
que fa personatges torcent-hi lo morro,
i tal s’és armat per a la batalla
que par, embotit, un home de palla
que està per al bou plantat en lo corro.

I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne del mont de Calvari,
les armes untades, per por de la pluja,
de calç i de cendra, de fum i de suja,
mostrant que la cuina los era l’armari,
la u se afluixa i l’altre flastoma
al trist cuirasser, de culpa delliure.
Per veure tals gestes, d’ací fins en Roma
iríeu a peu, car no es pot per ploma
la tal visió pintar ni descriure.

Doncs, vós, reverend, puix veu que a mi toca
la part de aquestos per ara defendre,
puix dret i justícia en tot los advoca,
tallau del juí les rames i soca,
car res no és mal dit si mal no es vol pendre.
¿Sou vós mustassaf d’aquestes mesures,
que enventariau d’aquestos los actes?
o sou femater plegant les bassures?
o sobrejuntero, que ab grans desmesures
rompeu les antigues usances i pactes?

En què us perjudiquen, aquests, ni us ofenen,
que així els voleu córrer mortalment la terra?
Puix ells los se parlen i ells los s’entenen
i ells los se crien i ells se n’avenen,
a vós, qui us hi mescla, en fer-los tal guerra?
“Teniu-me aquest ase, metré’m en lo bando”
lo fet vostre em sembla, mossényer, que sia,
puix ab tal cautela i calla-callando
voleu usurpar-vos lo ceptre i lo mando
i metre divorci a on no us calia.

Si d’ells vos romanen grans malenconies
del temps ja passat, no els deu això noure,
puix no són blasfèmies tals mots, ni heretgies,
ni contra vós menys són grans vilanies
que us deguen a ira mortal així moure.
Car, què us toca a vós si l’u diu “ja el gafa”
i l’altre “jaqueix-me, puix veus que a tu em prostre”,
i l’altre a la burla li posa nom “nyafa”
i “ab un cudolàs lo xafa i esclafa”,
i “ab això meu reguem això vostre”?

Ni vull que en passeu treball ni fatiga,
mas que romangam almanco a la mira,
ni “ell se trespon”, ni “ell me paltriga”,
ni “cal que us ho faça”, ni “cal que us ho diga”,
ni “no hi cal coixí”, ni “sí hi cal cadira”,
ni “no us cal capell”, ni “no us cal corasses”,
ni “no us cal cosir, que està a la revessa”,
ni “no t’ho cal fer”, ni “cal que m’ho faces”,
ni “cal caragols”, ni “cal carabasses”,
ni encara llentilles, puix tinc fava fressa,

ni “ja fo tramés”, ni “fo tras lo lladre”,
ni “fo tret del pou”, ni “cal cota aquesta”,
ni “ell fo triaga”, ni “cal que tant lladre,
compare, ruixau-lo ab cua d’aladre”;
i per “no n’hi ha”, “colló no n’hi resta”;
i “fo travat l’ase, i encara maixcava”,
i “fo triat d’anques en molt gran rabera”,
i “al trunfo te’l juga, que tot ho guanyava”;
doncs, “si trunfo té, per què no el jugava?”,
que ara, per “deüna”, “molt bé estic encera”.

Ni “jo el m’he engolit” ni “ell lo se traga”,
sorbiu-ne un glop, ni “sényer, ja em colgue”,
dentera me’n ve, ni “cala la braga”,
ni “ara me’n dine”, ni el mot “de baldraga”,
ni “jo s’ho faria, compare, mas folgue”,
ni “lo reverend prou bé ho recita”,
ni “ja em só escapat”, i no és impossible,
ni “cal que hi anem”, “d’això no en fas fita”,
i “no picoteges, que prou està trita”,
mas encara això “és cosa fatible”.

Ni “ja estic ungat” ni “ell ensopega”
i “el dard ab gangalles i bona virolla
s’és tret a mallol”, “la porta ensodega”,
i “el temps s’engurgusa” i “tot m’ho sorrega
ab l’enmescuït, que res no hi afolla”,
i “l’empollastrit” i “tot s’enllafarda”,
i “el met borra en bast”, que molt s’acostuma,
i l’u “les hi perxa”, i l’altre “l’albarda”,
i “de fit a fit la fita i aguarda”,
i “met-n’hi bon raig, que tot se consuma”.

Ni “encara llamp te fira i soflime”,
i “mal aire et toc, torçó que t’estrenga”,
i “allà mal traïdor sobtós te llastime”,
i “fic que te fic, te bloque i arrime”,
de males adives prec Déu te comprenga,
i gint i suau “s’acatxa i s’aplata”,
i “fo trista hora d’aquella jornada,
que a mi encara, llas, lo cor me n’esclata,
perquè encara Llot no fo tras la mata
quan ja la profembra en sal fo tornada”.

Aquests i molts altres tan llisos vocables,
qui pot defensar no sien d’admetre?,
puix són a la vista i al toc agradables
i al gust i a l’oir així delitables
que en ceda i en llibre se deuen tots metre.
Però no els coneix qui bé no els remuga,
i així la finor d’aquells tan poc senten;
mas qui els escorcolla i els tria i espluga
veurà que no deuen ab mà tan feixuga
esser maltractats, puix tant representen.

Doncs, puix que les coses del món raó volen
i en res la raó per res no vol força
i aquests de tal pèrdua se planyen i dolen,
donau vós tal orde que prest se consolen,
puix bona equitat la part d’ells esforça.
Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
jaquiu-los anar a regna ben solta,
i de tals deixebles jamés siau mestre,
que, per molt que fósseu subtil i més destre,
eixir no en poríeu sens molta revolta.

I contra tals gents, prohòmens i savis,
aquestes empreses, mossényer, deixau-les;
puix los ho mostraren sos pares i avis
i ho han heretat de sos rebesavis,
deixau-los usar tals mots i paraules
i no tempteu Déu i la paciència
de gent tan enorme, cruel i salvatge,
i no els llimiteu, mas dau-los llicència
i prest revocau aqueixa sentència,
i, als mots bandejats, donau-los guiatge.

Mas si en mes cobles vostra reverència
algun mot hi troba que no és de paratge,
jo us prec no ho prengau ab impaciència,
mas que ho reputeu a ma negligència,
puix veu que no ho dic per fer-vos ultratge.

Car diu-se que més que la pestilència
s’agafa i apega lo mal de bocatge;
per ço ara en veig en mi esperiència,
que, aprés que a València neguí la presència,
ací m’han pegat tals mots i llenguatge.
 

POSTIL·LA AL MARGE DE «LA BRAMA...»

Per bé que, ara com ara, no m'abelleix acompanyar els textos que incloc en aquest lloc web de notes explicatives de cada edició, faig una petita excepció en aquest cas en atenció a les característiques especials d’aquesta obra.
    Precisament per tractar-se d’una edició destinada prioritàriament a la lectura i no a l’estudi del poema, aquest cas requereix més que no altres una justificació de l’aparat tipogràfic amb què he considerat necessari presentar-lo. El motiu ha estat el fet que una lectura plaent de «La brama» només és possible si es distingeixen clarament, en la «veu» de l’autor, les frases i paraules citades com a exemples de mal ús. Sense aquesta distinció, el discurs pot tornar-se totalment incongruent i incomprensible per al lector inadvertit. Més encara tenint en compte que és precisament en aquests passatges on Gassull juga insistentment amb l’ambigüitat d’unes expressions que, segons el to i la prosòdia amb què seran dites, tindran un sentit o un altre, o que, en començar-les a dir, apunten a un sentit que serà substituït per un altre en completar-les. Es tracta, doncs, d’un poema que només pot desplegar tot el seu potencial expressiu en la seua realització oral, a condició de reproduir l’èmfasi en algunes síl·labes, les pauses i les entonacions que ressalten els efectes buscats per l’autor, però que, pel seu caràcter suprasegmental, solen restar fora de la seua representació escrita.
    Per ajudar a superar aqueix entrebanc, he emprat les cometes llatines («  ») per a distingir, com és habitual, les veus que l’autor posa en boca d’ell mateix o d’altri, en estil directe; però també a les angleses ( “  ” ) per a distingir, en alguna d’aquestes veus, les nombroses locucions o frases esmentades com a tals i que, per tant, no s’entrellacen semànticament entre elles ni amb la resta del discurs en la construcció d’un sentit únic. A més a més, dins d'aquestes locucions he posat en cursiva les síl·labes o lletres que, agrupades entre elles, formen els mots ocults que en la lectura podrien passar desapercebuts. El lector caurà així més fàcilment en les lectures dobles de què són susceptibles molts d’aquests passatges. Per exemple, «...perquè encara Llot no fo tras la mata [és a dir, no s’havia allunyat molt] / quan ja la profembra en sal fo tornada», on el segon vers decanta la comprensió del primer cap a un dels dos sentits possibles, quan l’oient, induït per una elocució entremaliada, podia haver percebut «...perquè En Carallot no fotràs la mata...». A més de vulgarismes lèxics, morfosintàctics o semàntics presentats sense recambra, quan apareixen els mots ocults són quasi sempre fàcils de reconéixer avui: fotre i carall i les seues variants, fonamentalment; però també calcar, que aleshores devia tenir igualment algun sentit escatològic. En algun moment, com que he substituït per la forma avui ortogràfica les grafies que se n’apartaven per mor de la pronúncia, especialment en el cas de les vocals modificades per sintaxi fonètica (com ara en «...cantar de cigales, u so de sancerros...», aquesta conjunció u substituïda ací per o), els mots ocults poden ser menys reconeixedors si això no es té en compte: aquest és el cas de la frase: «...lo reverend prou bé ho recita», el segon (i irreverent) sentit de la qual, ressaltat per una elocució intencionada, seria: «...lo reverend prou beu – recita» (amb una pausa ben marcada en el lloc del guió).
    Té molts altres aspectes dignes d'esment, aquest poema genial, com ara la detallada exposició irònica dels pertrets dels llauradors (aiqueixos «polls [tan grans que, més que polls del cap, semblen polls] de gallina»!) i de les seues peroracions (aquelles redundàncies «mossényer senyor», «plaer hi trobam i plau-nos» amb què intenten elevar el seu dir en dirigir-se a un cavaller!), i la sarcàstica defensa que en fa, que en realitat, com es veu cap al final, on els tracta de bèsties, és un assenyat consell a Fenollar per tal que no es fique en fregalls perillosos, volent donar lliçons de ben parlar a qui no les demana i exposant-se a la fúria d'una gentola tan roïna. Però entrar en aquests detalls ja allargaria massa aquesta nota, i en definitiva són de competència exclusiva de l'agudesa del lector. Al qual estalvie també l'explicació d'algunes correccions textuals no gens agosarades que, si algú les detecta, ben mirades, cauen pel seu pes.
   Com a única salvetat a això darrer, vull advertir que, a tall de broma que no sé si em sabran disculpar els guardians del rigor filològic, m’he divertit inventant-me un vers fals per a suplir el que manca en l’original, que és el que fa cinc de la cobla vuitena. Ho explique així perquè sé que ningú no em creurà que el mateix Gassull me l'ha dictat en somnis. Així que, confessió feta, pecat remut.

València, darreries d’agost de 2003

EDUARD J. VERGER


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada