Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dimecres, 24 d’abril de 2013

"Diumenge" - Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972) fou un poeta, crític, traductor i lingüista català. El seu caràcter independent i racionalista i la seva erudició començaren en la biblioteca de casa seva ja que no va anar a l'escola fins als deu anys. Va ser el primer poeta modern de la literatura catalana de postguerra i el que més influí en la joventut i els poetes posteriors. El seu llibre més important és Les dones i els dies (1968).

La poesia de Ferrater s'aplega quasi tota en tres llibres (Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos), i posteriorment l'autor els recull en el volum de Les dones i els dies. A banda de les obres esmentades, hi ha una sèrie de poemes a lloure que apareixen en diverses revistes i publicacions. La major part de la seva poètica l'escriu en un breu període de temps de sis anys, comprès entre 1958 i 1963.
La poesia ferrateriana es caracteritza per ser austera, realista i molt literària, ja que conté moltes referències a d'altres escriptors. Els seus registres oscil·len des d'un llenguatge planer, discursiu, concret i col·loquial, fins al barroquisme simbòlic. Els poemes són didàctics, reflexius i poc convencionals. Es tracta de poemes continguts i experiencials que plantegen una reflexió sobre aspectes moral.
La temàtica més rellevant de Da nuces pueris (1960) és la recerca de la felicitat, cosa que serà constant en la trajectòria poètica de l'autor. Aquest tret ja el trobem en el títol del llibre (Da nuces pueris), el qual prové de Gai Valeri Catul, per a subratllar que s'aposta per gestos que fan feliços a els altres.
Menja't una cama (1962) reafirma l'estil ferraterià, per bé que en aquest llibre té més pes l'observació social que no pas l'erotisme. En ell s'hi apleguen grans poemes (“Els innocents”, “Els polls”...). En el llibre predominen tres aspectes: la presència del català dels seixanta, les nombroses referències literàries, i el fet d'anteposar la felicitat individual al compromís històric.
Teoria dels cossos (1966) és el llibre més complet de l'autor, és aquí on assoleix la seva màxima complexitat moral. Es divideix en tres parts: La primera consta d'un únic poema que està basat en l'observació social (“Poema inacabat”); destaca el gran domini de la transcripció culta de la llengua oral. La segona part és formada per vint-i-cinc poemes de caire amorós i eròtic, la majoria d'ells escrits en versos curts. La tercera part és heterogènia i consta de setze poemes que presenten exercicis poètics intel·lectuals no sempre fàcils de copsar.
Les dones i els dies (1968) recull 114 poemes breus, a excepció d'“In memoriam” i “Poema inacabat”, que són de naturalesa més narrativa. Generalment, els poemes d'aquesta obra segueixen l'ordre d'aparició i l'estructura interna dels tres volums publicats per l'autor: Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). L'obra està dotada d'una gran cohesió interna, ja que Ferrater fa desaparèixer tot allò no imprescindible com els epígrafs, els subtítols i els epílegs, i tot això es reflecteix en uns poemes despullats d'ornamentació paratextual. El títol de Les dones i els dies és una ironia de Treballs i dies (Herga kai emerai) d'Hesíode i de retruc, mostra els eixos temàtics de la seva poesia: l'ésser humà, les seves relacions i les experiències morals (les dones) i el context en què això es produeix, és a dir, els factors espai i temps (els dies).
De forma general, els poemes es poden classificar temàticament en tres blocs. El primer és metadiscursiu i té com a marc la literatura i té diversos enfocaments; ja sigui efectuant una crítica sobre una obra o autor (“Sobre la catarsi” i “A l'inrevés”) o bé, entenent la realitat artística des d'un punt de vista sociològic (“Economies rivals”), entre moltes altres opcions. El segon bloc té una vessant social i conté els poemes que tenen com a marc l'observació a partir d'algun personatge (“Faula primera”, “El distret”, “Cançó del gosar poder”...); o copsant instants precisos del que l'envolta (“Octubre”, “Diumenge”, o “Els jocs”, amb tots els versos en decasíl·labs perfectes, fins i tot en els dos versos en francès). El darrer bloc, més personal, aplega experiències sobre la vida moral, marcades pel pas del temps (“Per no dir res”, “Un pas insegur”, “Fi del món”...) i per l'amor (“Cambra de la tardor”, “El mutilat”, “Posseït”...).
 Font: Viquipèdia.

DIUMENGE

Els ocells de la llum se'n van a jóc
i ens deixen a les branques un subtil
tremolor de petites veritats.
Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
sentiment transitori s'ha gastat.
Ens aixequem, i amb por de no saber
retrobar a temps qui som i què volem,
anem tornant ben poc a poc. La tarda,
la brasa imatge nostra, nerviosa
però abnegada mare de la cendra,
s'apaga, i es respira la pudor
del tabac refredat. Hem estat sols,
però ara ens estrenyem als colls d'embut
(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
per vessar dins el poble l'imprecís
record d'uns camps trencats, al.luvials
deixes de camions, d'uns camins curts
com un alè cansat, i uns arbres vius
que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
amb els que s'han quedat, i que ara surten
dels balls i de les coves de penombra
gelatinosa, i tots trepitgem besos
que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
en dues valves, com un musclo, i cauen.
Un nen que se li ha rebentat el globus
llança un plor viperí. Tots ens mirem
i riem satisfets. Cap de nosaltres
no és gaire amunt en l'escala dels éssers.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada