Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dimarts, 16 d’abril de 2013

"Cant de la garrofera" - Francesc Almela i Vives

Francesc Almela i Vives

Francesc Almela i Vives (Vinaròs, 9 de novembre de 1903 - València, 1967) va ser un escriptor i historiador valencià.

Tot i nàixer a Vinaròs, va passar pocs anys a aquesta localitat, traslladant-se aviat a València amb la seua família, on va ingressar a l'Institut Professional i Tècnic per a cursar el batxillerat. La mort de son pare l'any 1914 va obligar-lo a posar-se a treballar com amanuense en una notaria per a poder continuar els estudis. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de València en l'especialitat d'Història.
Des de ben jove va implicar-se en activitats nacionalistes des d'un vessant estrictament cultural. Va presidir l'entitat La Nostra Parla, constituïda per tres branques radicades a Catalunya el País Valencià i les Illes Balears i que tenia per objectiu l'impuls de la unitat de la llengua catalana. Aquesta entitat va desaparèixer l'any 1923 amb l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera.
Va ser fundador, junt amb Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta, Miquel Duran de València i Francesc Caballero Muñoz de la revista literària Taula de Lletres Valencianes. El 17 de maig de 1930 va eixir al carrer la revista setmanal Nostra Novel·la, una interessant iniciativa literària destinada a eixamplar el públic lector de narrativa en català, de la qual va ser director Almela i que va comptar amb el suport dels principals intel·lectuals i escriptors del moment, com ara Josep Bolea, Adolf Pizcueta, Enric Duran i Tortajada, Faust Hernàndez Casajuana i Maximilià Thous i Llorens. Nostra Novel·la editaria des de la seua fundació obra narrativa de més de cinquanta escriptors valencians.
Les seues primeres obres de creació han ser dos reculls de poesia, L'espill a trossos (1928) i Joujou (1933) i l'obra de teatre L'Antigor (1931), estrenada amb èxit al Teatre Alkázar. El 1930 va publicar a la revista Nostra novel·la, Novel·la d'una novel·la, que ell mateix va traduir posteriorment al castellà i que va ser publicada a Buenos Aires quatre anys després. També va escriure algunes obres de teatre en un intent de renovar el teatre valencià, rescatant-lo de la punyent influència de la tradició sainetística. L'any 1932 va ser un dels signants de les Normes de Castelló.
A partir de la Guerra Civil Espanyola, Almela i Vives va anar abandonant a poc a poc la producció literària. La seua tasca principal a partir de 1939 va ser el seu treball com a investigador i publicista. Va dedicar un important esforç als estudis bibliogràfics i històrics, atenyent un gran prestigi intel·lectual. Ell mateix va ser propietari i va regentar una llibreria bibliòfila que va publicar 43 catàlegs amb més de 22.000 fitxes bibliogràfiques. Va ser arxiver del l'Arxiu Municipal de València i cronista de la ciutat, a més de membre corresponent de la Real Academia de la Lengua Española, la Real Academia de la Historia, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Hispanic Society of America de Nova York.
Al final de la seua carrera adoptaria una opinió critica vers algunes idees catalanistes, com palesen els seus escrits a propòsit de l'obra de Joan Fuster.

CANT DE LA GARROFERA

Ja havem cantat massa vegades
les oliveres argentades,
i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,
i els ametllers plens de joguines,
i els tarongers de flors albines,
i les figueres gegantines,
i els pins catedralicis que sonen com un cor.

Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe, la garrofera,
aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp,
espècie tota proletària,
titllada a voltes d’ordinària,
que ocupa el lloc humil d’un pària
dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp.

Sa copa, obrant com una escombra,
fa un arreplec de tota l’ombra
que vola disfrassada pels àmbits de la llum
i la projecta en els terrossos,
amb vermellor de sang i grossos,
on les vesprades jauen cossos
que lligen o assacien la dèria del costum.

Sa copa, obrant com un paraigües,
desvia el ròssec de les aigües
que cauen en les tristes diades de l’hivern.
I sots ses branques s’aixopluga
una vellarda fredeluga
o el llaurador que sol remuga
o el sec home captaire que té boca d’infern.

I, en acostar-se el temps d’autumne,
la garrofera —bon alumne—
barreja entre ses fulles verdoses la negror
de les garrofes encerades,
de les garrofes engordades,
de les garrofes ensucrades
que semblen dits llarguíssims d’un monstre de color.

Tot recollint la presentalla,
la joventut balla que balla,
entona cants eròtics, diu mots rublerts de mel.
I, en desmaiar-se les campanes,
els carros van per vies blanes
cap a les cases llunyedanes
tallades de manera roenta sobre el cel.

Hi restaran amuntegades
dins de les cambres ofrenades
al vent que corre i passa llançant udols i crits
i que s’emporta pel vilatge,
en un subtil pelgrinatge,
el fum eteri del solatge
que el vulgus anomena —com tot el món...— perfum.

I acabaran essent delícia
estimulant i alimentícia
dels àsens i les egües, de mules i cavalls
que en cercaran plens de frisança,
que en menjaran amb delectança,
que en pairan sense recança
com mengen els burgesos perdius, llebres i galls.

Ja havem cantat massa vegades
les oliveres argentades,
i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,
i els ametllers plens de joguines,
i els tarongers de flors albines,
i les figueres gegantines,
i els pins catedralicis que sonen com un cor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada