Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

divendres, 8 de març de 2013

"Febra" - Bernat Artola


Bernat Artola

Bernat Artola (Castelló de la Plana, 1904 – Madrid, 1958), poeta i crític d'art.
 Acabats els estudis de Batxillerat a la intel·lectualment turgent Castelló dels anys vint, Artola s'interessa pel dibuix, la pintura i l'arquitectura. Alhora, però, el seu afecte per la literatura fa que es presenti, amb èxit, a diversos concursos literaris i guanyi premis amb els seus poemes. Primer a Barcelona, després a Salamanca, Artola es llicencia en Lletres, finalment.
Havent guanyat el 1925 i el 1926 els Jocs Florals organitzats per la prestigiosa associació "Lo Rat Penat" de València, Artola publica Elegies l'any 1928, aplec elogiat per Miguel de Unamuno. La seva trajectòria poètica es bifurca en dues tendències: una de to popular i pairal, com és el cas de Festivoles (1941), A l'ombra del campanar (1945) o Poble: (cançoner satíric) (1947); i una altra de més intimista, metafísica, elegíaca com Llàntia viva: planys i cançons (1947) o Olivera i llorer (1950).
Molt unit a la seva terra, Artola participa activament en diverses associacions i esdeveniments socials i culturals tant abans com després de la guerra. Atret per la vida cultural madrilenya, però, i sense èxit laboral, s'hi trasllada l'any 1952. Casat i amb un fill, mor l'any 1958, deixant obra inacabada.

FEBRA

Vull ésser quiet i sé que és impossible
perquè cos i esperit s'han barallat
i sa febra es gradua en el sensible
sismograma del vers esgrafiat.
Tinc deliri cruel de renaixença
per retornar a mi des de mon cor
agemolint la veu de la temença
pel goig pueril de tremolar de por.
Desenganyat per l'accident del viure
ardit per tot i per a tot poruc,
vull nugar-me a mon cor per a ésser lliure
i defugir el signe malastruc.
Brau escomet el pensament que vola
quan ja la carn és plena d'alifacs;
estel d'Abril mullat a la sequiola
va rabassol, a tombollons i bacs.
Etern diàleg que abotà la guerra
per a lliurar a l'home, insensitiu,
d'anar pel món com un terròs de terra
negat pel plor d'un Cel decoratiu.
Vull ésser quiet a l'hora ciutadana
de la ficció curruixa del carrer,
que ens fa estirar el jaç de la galvana
esmaperduts sense saber què fer.
Vull viure un somni de morbós deliri
conscient de tot en contingut verí
pel goig brutal de fer-me l'hara-kiri
i traure a llum la sàtira de mi.
La soledat a son recer em crida.
Jo vull sentir mon cor a cada instant
i emparellar al ritme de ma vida
el somni quiet d'una inquietud constant.

En la seua poesia Artola tracta els temes eterns de l'amor, el paisatge, l'ésser humà, la solitud i el conflicte entre món exterior i món interior. La seua obra destaca pel seu riquíssim coneixement del lèxic de la Plana, que no dubta a incorporar a la seua producció més intimista; per la incorporació d'elements d'altres tradicions literàries, principalment de la castellana, però també de Rabindranath Tagore i Schopenhauer i pel seu sincretisme expressiu mitjançant el qual intenta maridar la poesia culta i la popular.
Segons Joan Fuster « Bernat Artola amb un domini precís del cabal idiomàtic treballa una poesia d'aspiració intel·lectual, i malda per assolir i reprendre el batec consirós que il luminà la d'Ausiàs March. En els seus versos, però, venç l'esplendor expressiva, molt per damunt de la preocupació conceptual. L'obra d'Artola té una alta qualitat dins el marc de la poesia valenciana, i respon a un món sentimental complex, matisat i fi, que tothora troba una versió exacta de les paraules espesses del lèxic terral ».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada