Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dijous, 14 de març de 2013

"És quan dormo que hi veig clar" - Josep Vicenç Foix

Joseo Vicenç Foix

Josep Vicenç Foix i Mas, conegut com a J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 28 de gener de 1893 - Barcelona, 29 de gener de 1987) fou un poeta, periodista i assagista català, un dels més destacats de les avantguardes literàries catalanes.

Tant la seva poesia com la seva prosa són un miratge sensual del paisatge i el caràcter català. A través de la identificació entre el significat, el mot substrat, la paraula, forma, caŀligrafia i la terra, J.V. Foix va aconseguir una poesia autèntica, no falsejada. En la seva vida, on es va formar en els ambients noucentistes, va rebre la seva rigorosa exigència en el domini de la llengua catalana. I gràcies a aquesta autenticitat fixada en la seva terra, va deixar de ser regional, provincià o caduc. Durant tota la seva vida, el poeta va estimar la juxtaposició d'imatges folles en colors violents, molt sovint de tints onírics, com per exemple "Gertrudis", però mai d'un inteŀlectualisme rectangular, sòlid i inflexible.
La seva obra, allargada durant seixanta anys, és temàticament molt variada. Tot i així, allò central en literatura, allò que la construeix i la diferencia de la pastisseria: la forma, la paraula, es manté igual. El seu estil no varia. És un estil difícil de comprendre: el seu lèxic no és vast, però sí oblidat. Molts dels seus poemes reclamen la lectura simultània d'un diccionari. Els desficis simbolistes de "Gertrudis", la bromes prosístiques de la seva última edat, el misticisme del recull final del "Sol i de dol" (segurament la porció més perfecta de la poesia catalana); tots respiren a través dels mateixos porus.
J.V. Foix és un autor preocupat per la qualitat del seu llenguatge i per les exigències del seu estil. Les paraules que fa servir són curtes, dures, curulles de ressonàncies acolorides, molt sovint intraduïbles. Intraduïbles a la resta de llengües, però, sobretot, intraduïbles al llenguatge estàndard, massificat i periodístic. Aquest valor musical compensa un cert automatisme en la factura de parelles adjectiu-nom, on l'adjectiu deixa de ser únic per al nom, descriptor necessari, i cau en la buidor (per exemple: so extrem, creença extrema. En canvi, el famós "pintar extrem" dels moderns està plè de sentit).
La seva obra més coneguda és, probablement, el poemari "Sol i de dol". El poeta tanca en la forma noble del sonet i la llengua pedrenca del segle XIII les imatges i els sentiments més moderns, de tal forma que aconsegueix la identificació i l'intercanvi dins el temps i entre el segles.

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata
És un ampli gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

(De És quan dormo que hi veig clar. Barcelona: Fundació J.V.Foix-Edicions 62, 2004)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada