Etiquetes

Adrià Targa Ramos (1) Agustí Bartra (3) Albert Manent (1) Albert Roig (1) Albert Vernet (1) Alexandre Plana (1) Andreu Febrer (1) Anna Gual (1) Antoni Canu (1) Antoni Pitarch (1) Antoni Prats (2) Ausiàs March (2) Bartomeu Fiol (2) Bartomeu Rosello (1) Bernat Artola (4) Blai Bonet (2) Carles Fages de Climent (1) Carles Rebassa (1) Carles Riba (2) Carles Salvador (4) Cèlia Sànchez-Mústich (1) Clementina Arderiu (2) Daniel Martínez i Ferrando (1) David Caño (1) David Castillo (1) Dolors Monserdà i Vidal (2) Elies Barberà (1) Emili Rodríguez-Bernabeu (2) Encarna Sant-Celoni i Verger (1) Enric Casasses (1) Enric Soler i Godes (2) Enric Sòria (3) Felícia Fuster (1) Feliu Formosa (1) Francesc Almela i Vives (2) Francesc Fontanella (1) Francesc Manunta (1) Francesc Parcerisas (1) Francesc Vallverdú (1) Frederic Soler (1) Gabriel Alomar (2) Gabriel Ferrater (2) Gaspar Jaén i Urban (1) Gerard Vergés (1) Guillem Cabrer (1) Guillem Colom i Ferrà (1) Isabel Garcia i Canet (1) Jacint Verdaguer (2) Jaume Creus (1) Jaume Gassull (1) Jaume Pérez Montaner (2) Jaume Pont (1) Jean Serra (1) Joan Alcover (1) Joan Baptista Campos (2) Joan Brossa (3) Joan Castellano (1) Joan Fuster (2) Joan Llacuna (1) Joan Maragall (3) Joan Margarit (2) Joan Navarro (2) Joan Roís de Corella (1) Joan Salvat-Papasseit (2) Joan Teixidor (3) Joan Timoneda (2) Joan Valls i Jordà (2) Joan Vergés (1) Joan Vinyoli (3) Joan-Vicent Clar (1) Joaquim Folguera (1) Joaquim Rubió i Ors (1) Jordi Julià (1) Jordi Llavina (1) Jordi Pàmias (1) Jordi Sarsanedas (2) Josep Antoni Ferrer i Perales (1) Josep Ballester (1) Josep Bodria (1) Josep Carner (2) Josep Lluís Abad (1) Josep Marí (1) Josep Piera (2) Josep Porcar (1) Josep Sebastià Pons (1) Josep Vicenç Foix (2) Juli Capilla (2) Laia Noguera (1) Llorenç Capellà (1) Lluís Alpera (2) Lluís Meseguer (1) Lucia Prietrelli (1) Manel Alonso i Català (2) Manel Garcia Grau (3) Manel Pitarch (1) Manel Rodríguez (1) Marc Granell (2) Margarita Ballester (2) Maria Beneyto (1) Marià Manent (2) Maria Mercè Marçal (2) Marià Villangómez (1) Mariola Nos (1) Màrius Torres (2) Marta Pessarrodona (3) Matilde Llòria (2) Miquel Bezares (2) Miquel Cardell (1) Miquel Costa i Llobera (1) Miquel Desclot (1) Miquel Duran de València (1) Miquel Martí i Pol (4) Miquel Peris i Segarra (2) Montserrat Abelló (2) Narcís Comadira (2) Nel·lo Navarro (1) Pasqual Mas i Usó (1) Patrick Gilfreu (1) Pau Sif (1) Pere Bessó González (2) Pere Gimferrer (2) Pere Pena (1) Pere Quart (2) Perejaume (1) Quima Jaume (1) Rafael Caria (1) Ramon Guillem (2) Ramon Llull (1) Romà Bernad (1) Rubén Luzón (1) Salvador Espriu (3) Salvador Iborra i Mallol (1) Salvador Jàfer (2) Silvestre Vilaplana (2) Susanna Lliberós (1) Susanna Rafart (1) Teodor Llorente (1) Teresa Pascual i Soler (1) Tomas Garcés i Miravet (1) Toni Mestre (1) Tònia Passola (1) Vicenç Altaió (1) Vicenç Llorca (2) Vicent Alonso (1) Vicent Andrés Estellés (4) Vicent Jaume Almela (1) Vicent Pau Serra i Fortuño (3) Vicent Penya (2) Vicent Salvador (1) Vicent Wenceslau Querol (1) Xavier Bru de Sala (1)

dilluns, 8 de juny de 2015

"El cos de l'elegia" - Vicenç Llorca

Vicenç Llorca
Vicenç Llorca i Berrocal (Barcelona, 1965) és un escriptor català. Llicenciat en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1991-1996), membre de la Junta del Congrés d'Escriptors Europeus (1994-1996), director de la Secretaria de Relacions Culturals de la Generalitat de Catalunya (1996-2000), cap del Gabinet del Conseller de Cultura i director general de Promoció Cultural (2000-2004). També és membre del PEN Català i l'AILLC.

Ha col·laborat a les publicacions La Vanguardia, Diari de Barcelona, El Temps, Lletra de Canvi, Leer, Cultura, Faig, El Sol, Avui, Serra d'Or i El Punt.

Poesia
La pèrdua., 1987
Places de mans, 1989
L'amic desert, 1992
Atles d'aigua, 1995 (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, 1995)
Cel subtil, 1999
Paraula del món : antologia 1983-2003, 2004
Ciutats del vers, 2005
De les criatures més belles, 2006
L'últim nord (2008), Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot


EL COS DE L'ELEGIA

Què puc tocar de tu quan ets absent?
Què tinc de tu que arbitra rostre i mida?
Amb cor de nit, hi ha un somni que ens impulsa
a omplir de cos el clos buit d'una mà?
Tan sols així m'explico que retingui
la soledat un punt sòlid en mi,
el gust del fons de l'oli a la ceràmica.
Saber-te així –propera en l'horitzó,
domant l’absurd, desant l'atzar amb calma,
tant més endins com més llunyà el camí-
m'ha regalat el guany de les distàncies,
l'afany del pas que acosta riu i port.
Haver-te així sabut tan jo, tanta ànima
comunicant pels buits la passió,
em fa avinent que m'has valgut la vida.
I ha estat l'amor aquest tacte incorpori
que ha pres record i esclat en l'alegria?


(De De les criatures més belles, 2006)


dimecres, 27 de maig de 2015

"Pels Jardins" - Joan Brossa

Joan Brossa
Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 - Barcelona, 30 de desembre de 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català sense distinció de gèneres (literari, visual, escènic, instal·lacions, poemes objecte, poemes corporis...). És el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.




PELS JARDINS

Fer sortir del capell cintes i flors,
una tórtora morta dar-la viva;
reconstruir la carta, excepte el tros
que té guardat el públic, em captiva.
Gravar un estel o un triangle en un os
amb força de tenebra venjativa;
de nou i durament saber-se exclòs,
fer un crit d'horror amb remota saliva;
trencar un mirall entre remor de blat,
anar descalç i trepitjar el mercuri,
em captiva. Em captiva la claredat
per afegir tenebra al meu auguri
i desbastar aquest bloc d'eternitat
que no desorganitza cap murmuri.

dilluns, 4 de maig de 2015

"Quan tot de sobte" - Marta Pessarrodona

Marta Pessarrodona
Marta Pessarrodona i Artigues (Terrassa, Vallès Occidental 1941) és una poetessa i crítica literària catalana. Ha estat lectora d'espanyol a la Universitat de Nottingham el 1986 i ha coordinat la Comissió Internacional per a la Difusió de la Cultura Catalana, dependent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Té diversos treballs sobre Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury, i ha traduït, Susan Sontag, Doris Lessing, Erica Jong, Simone de Beauvoir i Marguerite Duras. La seva poesia, de vegades càustica i una mica lapidària, és realista, sense artifici retòric aparent, sovint sentenciosa i irònica, i sol néixer de la meditació o del record, però amb compromís feminista. Habitualment escriu articles a Avui i El Temps. El 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi. L'any 2007 va publicar-se una antologia de la seva obra poètica. Actualment (2010) està investigant sobre l'exili republicà a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès.
Per les seves obres publicades el 2010, el poemari "Animals i plantes" i els assajos "França: gener 1939. La cultura catalana exiliada" i "L'exili violeta", fou guardonada amb el Premi Nacional de Literatura

QUAN TOT DE SOBTE

“My salad days, when I was green in judgement, cold in blood”
Shakespeare, Antony & Cleopatra

Segurament, la meva sort ja cedia
 i els meus dies d’enciam caducaven.

Havien fracassat les meves obres?
Havia estat tot una il•lusió?

Aquell déu havia abandonat Antoni, ben cert;
i, de retruc, una mítica Cleopatra mental.

Des de Le Metropol Hotel veia el mar,
com l’havien vist Morgan i l’amic oficinista.

Allí, irrigació, com a Bs As comissariat de gallines.
És sempre així el cada dia dels grans poetes?

Contemplava l’orfandat del far absent,
les inexistents petjades del foraster etern,

i, ben endins, on acaba algun camí,
plorava i, en especial, recordava.

Des del Greek Club, dialogava  amb mi
en la meva llengua, amb el meu llemosí.

Els altres, els bàrbars, en arameu, parlaven entre ells,
mentre jo m’acomiadava d’una Alexandria llibresca.

La sang, la meva, no era gens freda,
ni el record de les absències menys punyent.

Obedient, amb coratge, ja preparada,
avui li dic adéu a l’Alexandria que perdo.

No escolto el plany dels pusil•lànimes,
perquè ells no m’havien donat cap ciutat.

Avui, en plena fugida, mesuro
l’Alexandria que, ben segur, tinc.

dilluns, 20 d’abril de 2015

"Cada nit" - Vicent Panya

Vicent Penya
Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) és escriptor i tècnic lingüístic.

Ha cursat la carrera d'enginyeria tècnica. Ha conreat diversos gèneres literaris: poesia, novel·la, narrativa curta, teatre... Entre els seus llibres de poemes cal destacar Desig de terra (1998), El joc (2002) i Homèrides (2009). Ha estat guardonat amb diversos premis de poesia, com ara l'Agustí Bartra, l'Ibn Hazm i el Roís de Corella.

Ha publicat les novel·les Helena (1995), La perseverança (2003) i Rama (2005), i el llibre de narracions Els somnis possibles (1997). És autor, a més, de llibres de literatura infantil i juvenil i del recull d'articles L'altura i les circumstàncies (2007). Amb el col·lectiu Alba M. ha publicat la novel·la Jo també la vaig conèixer (1995).

Ha col·laborat amb articles d'opinió i crítica literària en diaris i revistes (El Temps, Saó, Levante, El Punt...). La seua obra ha estat antologada, entre d'altres, a Envit (1991), Les hores del gaudi (1995), Vint anys de poesia a la Universitat (2001) i El paisatge seductor (2001). Ha estat fundador de la revista de literatura L'Aljamia i director de la col·lecció Llibres de L'Aljamia.

CADA NIT

                                       A Pau Sif i Ismael Carretero

I la nit?
La nit també és un aspecte.
Terriblement uniforme o potser
amb matisos lleus tan irreal com tangible.
L'he feta meua, la nit, moltes vegades.
Cada raconet escurat en la memòria.
Un procés de negació, també de mancança.
Clou una llum, declina la terra,
i cada nit és un funest auspici
de la mort que sempre truca a la porta.
La sort malauradament sobtada o més aviat
un anunci a la claror de la lluna.
Una estrella de nit
que plou en el cor
de cada sina.


(Del llibre El buit, 2006)

dimecres, 25 de març de 2015

"Pròleg" - Lucia Prietrelli

Lucia Prietrelli
Lucia Pietrelli (Candelara - Itàlia, 8 d'abril del 1984) és una escriptora, poeta i traductora italiana en català.
Lucia Pietrelli (Itàlia, 1984). Escric barrejant les llengües i els gèneres: italià,
català i castellà; prosa i poesia. He publicat els llibres de poemes Fúria (Ed.
Documenta Balear, 2010), Verticale (Raffaelli Editore, 2011), Violacions (Ed. Moll,
2011; Premi Bernat Vidal i Tomàs 2011), Esquelet (Pagès Editors, 2013; Premi Recvll
de Poesia 2012), Mort d’un Aviador Tartamut (AdiA Edicions, 2013), i la novel·la
Nissaga (Ed. Moll, 2013, Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2013). Sóc part del
col·lectiu poètic Pèl Capell, tradueixo i col·laboro amb diverses revistes literàries.
Fou l'encarregada d'elaborar i llegir el manifest de la Diada de Mallorca del 31 de desembre de 2014.

Poesia
2010: Fúria (Furia). Palma: Documenta Balear. La Cantàrida
2011: Vertical (Verticale). Rimini: Raffaelli Editore
2011: Violacions. Palma: Moll
2013: Esquelet. Lleida: Pagès Editors
2013: Mort d'un aviador tartamut. Calonge: AdiA Edicions

PRÒLEG

És això.
Escriure, boxejar, recordar
exigeixen un puny tancat,
les mans en implosió.
Murs interns i

-Mai no acabes de treure’m la sang.

Per això.
Per l’esclat que enfonsa i no obre.
Pel nom del cos, dictador,
que t’ha volgut paraula.
Pel gust del gest, feixista,
que no m’ha deixat palpar la solitud.
Si no t’hagués reconegut, seria lluitador,
lluita lliure: escalar les geminacions,
rebaixar-les amb la força d’un únic ressonar.
I negada la possibilitat deforme:
-No podré convertir en monstruós el monstruós.
M’he de rendir.

Ens roman un dia:
quan comenci a dissecar el paper,
recordaran que ens vàrem momificar.
La taca de bilis a l’exili exterior:

-Sempre em reculls vers a vers.

LA INTRANSITIVITAT DE L’AMOR

Mort d’un aviador tartamut és el quart llibre de poesia que Lucia Pietrelli publica a casa nostra. El tercer escrit en català. Fúria (La Cantàrida, Documenta Balear, 2010), el primer, era encara un original italià traduït. Després van venir Violacions i Esquelets, llibres amb premi (Bernat Vidal i Tomàs i Recull de Blanes) que ja eren obres de la poeta en català Lucia Pietrelli, algú que s’ha estimat més escriure en la llengua amant que no en la llengua mare. I no escriu poc, quatre llibres de poesia en quatre anys i una novel·la que acaba d’aparèixer a Moll (Nissaga, premi Vila de Lloseta), i tot el que hi ha als calaixos mallorquins on més o menys ha arrelat vitalment i editorial. Amb aquest curt, però intens bagatge no és d’estranyar que Pietrelli s’haja fet un nom dins del panorama de la jove poesia en català, amb una poètica arriscada, sovint violenta i encriptada, però sempre generadora de sentit.
Només amb els títols dels seus poemaris ja s’albiren dos elements importants en l’obra de Pietrelli, la violència (Fúria, Violacions) i la corporeïtat interior (Violacions, Esquelets), amb Mort d’un aviador tartamut no es desvia d’aquest camí, sinó que l’aprofundeix. Ací el cos (els cossos) esdevé centre d’operacions de la veu. Ens ho aclareix el glosari inicial que ens presenta les persones, l’escena i el temps de l’obra dialogada que estem a punt de llegir: el Poema, la Veu, el Jo, el Tu i l’Aviador Tartamut. D’aquests cinc elements escènics, el primer i el segon són alhora personatges i camp de batalla; els dos pronoms són els protagonistes, i l’Aviador Tartamut podríem dir que és el tema. Lucia Pietrelli encripta potser més que mai en aquest llibre, però ens dóna claus de lectura. L’Aviador és “Raó final, Amor en capsa o en espill”. Tot plegat passa en un ara que es vol harmònic, però que potser trontolla entre els espasmes de la mirada, dels orgasmes, del diàleg i del monòleg, del tall d’unes tisores.  Abans d’aquest Glosari, apareix una citació de Josep Palàcios que ens situa en el territori de la confessió, però amb reserves (o ironia): “I quin és l’atractiu del confessionari? Atribuir-te crims o agenollar-te en una positura aproximadament eròtica?”. Tanca el llibre una altra citació, aquesta d’Antonin Artaud que ens recorda la inseparabilitat violenta de cos i ment: “El món mental mai no fou més que tot el que resta d’un trepig infernal dels òrgans”.
Entre la confessió i el trepig dels òrgans es mou aquest diàleg entre dos cossos que ens sacseja i que troba en moltes ocasions imatges brillants per expressar el que avui ja ens resulta tan difícil de comunicar sense repetir-nos. Pietrelli sap que la confessió  poden allunyar el lector si no se li ofereix un artefacte lingüístic il·luminador, és a dir, si la introspecció no ens du a nosaltres, lectors que passàvem per ací, a un estat mental més o menys empàtic amb la veu que ens parla, gràcies a troballes emfàtiques com les que obren el recull: “Escriure, boxejar, recordar/ exigeixen un puny tancat,/les mans en implosió.” Aquests versos obren el diàleg pròpiament dit que se’ns proposa, i que condensa el que podria haver estat una novel·la amorosa, d’amor transitiu o intransitiu, en poemes contundents com el que tanca el llibre: “Sóc el Temps, deia,/ i per això era arrogant,/ per això desconeixia el rebuig.”
Entremig, uns vint-i-cinc poemes que alhora reflecteixen i tanquen un escenari íntim, al qual sembla que ningú ens haja convidat. Desapareixen les acotacions  i entren les veus dels personatges, el Jo i el Tu que dialoguen en el cos del poema, “pronoms prenyats de rostres encesos”, fins a la caiguda d’un àngel deficient que desfà l’harmonia del present i transforma la transitivitat en cosa del passat.  No cal desvetllar   més, Lucia encripta, però ens dóna claus per obrir aquesta capsa, claus emfàtiques i empàtiques que ens revelen la intransitivitat de l’amor que “sempre agonitza”, usurpat pel Temps.


dimecres, 18 de març de 2015

"Les primeres flors" - Adrià Targa Ramos

Adrià Targa
Adrià Targa Ramos (Tarragona, 1987) és llicenciat en clàssiques. Ha publicat principalment poesia: L’exili de Constança (2008) i Boques en calma (2010, premi Gabriel Ferrater). És membre de l’Escola de Lletres de Tarragona. Acaba de publicar –parcialment– el poema Ícar a la revista digital Veus baixes (www. veusbaixes.cat).






LES PRIMERES FLORS

El vas conèixer un dia com els altres,
quan tenies dos fills, ja, i al darrere
duies més de vint anys de matrimoni.
Però ell deixà de ser aviat com els altres,
i a poc a poc vas començar a endinsar-t’hi,
en ell i en els motels de carretera,
i en les cales desertes, en les nits
d’estiu cap a tardor i de tardor a hivern.
Tot en ell, tot en tu, tot en vosaltres
anunciava que arribaria aviat
una llarga i eterna primavera.
Vàreu fer plans. Volíeu acabar
amb tot per començar amb només vosaltres.
I fou llavors, cap a finals d’hivern,
quan va sonar el telèfon. A través
del cable t’arribava, esmicolada,
la seva veu que et deia que potser
no arribaria mai cap primavera.
La malaltia duraria anys
i molt possiblement no en sortiria,
però aquells plans, aquell acabar amb tot,
els vas guardar al calaix, amb l’esperança
que tard o d’hora la primera flor
s’obriria. Sis anys més tard, com saps,
va morir, i amb ell fou també enterrada
la clau del teu calaix. No se sabria
per què ploraves aquell dia a casa
amb els teus fills. Molt i molt lluny de tu
se celebrava un funeral tot ple
de gent on cap dels vius no et coneixia.
Dies més tard, com sempre d’amagat,
t’hi vas trobar per última vegada
a Barcelona, allí, en aquella mena
de cementiri immens que dóna al mar.
I vas deixar-li sis roses vermelles
en record d’aquells anys, per demostrar
que res no pot parar la primavera,
que mai no és tard per les primeres flors.